Vet aquí

Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Passen de forma implacable, el temps engoleix la vida. Ho veig quan torno cap al blog i llegeixo el que he escrit al llarg del temps.

Sóc al mateix lloc però més vella, més cansada amb les idees gens clares. Em faig gran però no més savia, en tot cas més desconfiada. No confio en res ni en ningú. Potser, només en la tendresa que m’inspira el meu fill estimat.

Em mirallo i em veig una cara  passada, amb rictus desafectat, sense frescor, la pell apagada i de senyora gran. No m’agrado, cada vegada m’agrado menys i és més difícil arreglar-me i quedar “mig guapeta” com quedava abans.

El meu futur és dins un taüt. Com  el futur de tothom.

No em fa il.lusió res.

Fa un any vaig escriure que havia d’anar avançant, que comencés el meu projecte, que tirés endavant que d’aquí a un any seria en un altre lloc, hauria fet camí. I ara em veig ingènua i res o gairebé res ha canviat. El meu projecte s’ha perdut.

He invertit temps, diners i il·lusions i de res ha servit. Segueixo pensant que voldria tenir un projecte propi, però tot és massa difícil, massa complicat, o massa arriscat. No vull sortir de la meva zona de confort o em fa por.

He fracassat o m’he adonat que fracassaria i he frenat de cop. Ni tan sols sé si he après alguna cosa. Vet aquí

Diferències acadèmiques

En el meu fugaç pas per el món docent universitari vaig tenir l’oportunitat de viure coses sorprenents.

Una d’elles va ser quan es va contractar un nou professor per al departament de llengua espanyola del qual jo en formava part. Aquest professor en qüestió havia de ser el substitut del cap de departament que marxava cap a una altra universitat sueca (a Lund) on havia obtingut una plaça més interessant i prometedora que a la universitat on treballavem. El candidat  havia passat tots els filtres:  tenia un currículum enlluernador, llicenciatura, master i doctorat. Havia estat ja treballant en una universitat andalusa un temps, i gaudia de referències impecables del món acadèmic. Però al final, final, final de tot va sorgir un contratemps revelador que va dinamitar la contractació del candidat en qüestió.

El nostre director de departament havia  llegit la tesi doctoral del candidat , l’havia fet passar per una eina detectora de plagis i va descobrir que aquella tesi era una còpia, un plagi calcat i descarat de la tesi d’un altre acadèmic, el propi tutor de tesi del candidat. Aquest va ser motiu suficient perque es descartés  fulminantment la seva candidatura i s’optés per una altra persona.

I és que ara penso en tots els tramposos que circulen pel món ostentant títols i mèrits que en realitat no tenen. 

A Espanya, sobretot, n'hi ha un munt i els que tinguem títols emesos pels reis borbònics, d'ara endavant ens sentirem més avergonyits que mai, d'unes qualificacions que ens varen costar el nostre esforç. 
Tot per la mala reputació que tenen de ser basicament falses.

Emboirades

De vegades les èpoques de canvis són revulsius que centrifuguen idees unes darrere d'altres, algunes es descarten, d'altres romanen, d'altres s'envan i tornen insistint com corcons pesats que  no vols escoltar però que allà segueixen amb el seu mantra, repetint i repentint fins que no les pots obviar. Alguna cosa deuen voler dir si tornen aquelles idees ximples i esbojarrades sense sentit un i altre cop a confondre el cap.

També en el moments de canvis el cos és torna més sensible a les sensacions, a les angúnies,  al malestar, al benestar, però un creu que quan torni la calma será més fàcil discernir el que compta de veritat del que no, de les xurrades. 

Peró i si la calma triga molt en arribar i les idees i sensacions t'envaeixen tan el cap i el cos que cal fer alguna cosa?

Tot l'estiu amb dolors musculars potser vol dir alguna cosa més que em vaig fer mal treballant a l'hort?

Engegar-ho tot a dida, explosionar per tornar a l'origen, trencar barreres i barrots, ser lliure? Moment zero.

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 

Amb les nostres formes no ens cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.

A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.

Totes actrius i models amb curves estupendes.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Sabó d'Alep

Fa anys que conec el sabó d’Alep. Alep és una ciutat de Síria on fa més de 3500 anys s'hi fabrica un sabó de renom internacional. És el sabó més antic que es coneix i que encara es consumeix  amb el mateix  mètode de fabricació. És el precedent del sabó de Marsella. L'aspecte que té és de cub quadrat o rectangular de color marró per fora i verdós per dins, molt untuós si es mulla.

Està fet amb oli d'oliva i oli essencial de la baia del  llorer.

Té propietats molt bones per  a la pell, és hipoal.lergènic i antisèptic.  S'utilitza per a combatre diverses afeccions de la pell com psoriasis I acné. I el seu perfum és molt suau.

Han bombardejat l'últim hospital que quedava a Alep. Primer van bombardejar els carrers i després van llençar les bombes damunt de les incubadores i els boxes de l'hospital. Res és sagrat, la guerra ho devasta tot. Les bombes arrasen vides d'innocents.

Nosaltres ens persignem, ens omplim de ràbia i impotència mentre ens ho mirem per una pantalla.

Conclusions de la setmana 38

-Que el dia sense cotxes és una absurditat que consisteix en tallar els carrers de les gran ciutats. A Comarques sense cotxe estàs mort, no pots anar ni a treballar ni a buscar els nens a l'escola per que el transport públic és existent però totalment inútil.

Cal acabar amb els combustibles bruts i insostenibles i optar per a vehicles elèctrics. I els dies sense cotxes a Capri estan molt bé.

-Les escoles a Espanya i Catalunya segueixen encara uns models obsolets del segle XIX. Veure un reportatge sobre l'escola transformadora on aparegui una escola que utilitza metodologies pretesament trencadores i innovadores on els nens encara van amb bata o uniforme és un contrasentit que o no encaixa o encara molts dels pedagogs que hi prenen part no han entès com es crea la personalitat individual de les persones. El canvi  de mentalitat serà molt lent. Som molts encara que ens hem format o "deformat" en escoles  tradicionals i conservadores.

-Un pregó de festa major pot arribar a crear les mateixes expectatives que el llençament d’un llibre nou d’en Harry Potter. O un duel "a veure qui la fa més grossa".

- Que no mori mai l’esperança, en Brad torna a estar solter. ;)

Mañana tu vienes conmigo

Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.

El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava a poc a poc amb l'intenció de parar. Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.

Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la gespa del parc hi ha asseguts  dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10 anys. L'home s’hi acosta i comença  a parlar-hi, no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen confiança.

L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes conmigo".

Jo ho veig i ho sento tot,  i el que veig i sento, des de el meu racó  fent estiraments, no em fa gens de gràcia. Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega, ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…

M'en vaig. No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de seguretat.

M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta. Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.

Foc d'encenalls

M'emprenyen els canvis de plans a última hora, no per incidents o emergències que puguin succeir fortuïtament,  si no per desídia o inconcreció de les persones.

M'irrita  la falta de seriositat i que les coses quedin en l'aire i en la informalitat.

A vegades aquesta emprenyamenta que m'agafa, i que  comporta que l'orgull ferit i arrogant no em deixi disfrutar d'oportunitats que serien prou plaents i tonta burra de mi em perdo coses ben bones.

Però què hi  farem sóc com sóc, tossuda i cap quadrada com una mula germànica.

Cremo d'ira, em poso vermella com les ungles pintades, crido, rabiejo i m'encenc però ho cremo tot de cop i després no queda res. Foc d'encenalls.

Estúpida jo.

La fragilitat del cos

Aquesta mortalla que tenim, aquesta pell, carn, musculatura, teixits, lligaments, venes i fluids que quan  estem bé, estan en equilibri, però que si no són  d'una fragilitat extrema.

Un accident, un incident, una insignificant bactèria, o un virus ens pot tombar en el moment més inesperat.

El món s'atura per nosaltres però no pels altres. El temps adquireix un valor estrany sembla que no passi per nosaltres però per la resta del planeta passa i passa molt depressa. Reprendre el ritme es fa feixuc, es fa una muntanya  sisífica amb la que no pots.

Només ens recordem de la salut quan ens falla. Quan l'hem malmesa, sovint no és culpa nostra, són coses fortuïtes que passen, però a vegades també la responsabilitat és nostra perquè el maltractem aquest cos fràgil i feble, li demanem un  esforç massa gran, abusem d'ell, el sotmetem a  pressió i a tortures que no li agraden. L'obliguem a  digerir aliments infectes, hores i hores passant fred o sota el sol, hores i hores davant de pantalles, llargues estones  a peu dret,  massa temps sense beure o sense menjar, el forcem a carregar pesos i a moure objectes contundents suant i estripant els muscles. L'explotem com si no ens importés castigar-lo.  

Si s'ens trenquen les ales no podrem volar. Cuidem la nostra matèria humana, és la única que tenim.

Urgentment, natura

Després de tants dies amb la salut tocada, el retorn a la feina tancada en quatre parets asfixiants s'em fa una presó.

Necessito urgentment tornar a la natura, un bany de bosc o un massatge de mar.

Em fa més falta  això que l'aire que respiro i que els probiòtics que em recompondràn les vísceres  atrotinades.

Podrir-se de mentides

Cada x temps torno a reflexionar sobre aquest tema. 

L'engany, la mentida, la infidelitat, la falsedat. Tot això són conceptes que giren al voltant de la falta de sinceritat.

Una de les gran diferències culturals que hi ha entre Suècia (i per extensió els països nòrdics o de tradició luterana) i  Catalunya (o el Sud d'Europa) és que mentir en la cultura escandinava no es tolera de cap manera,  mentre que als països mediterranis és el pa de cada dia.

A Catalunya i a Espanya mentir, enganyar, embaucar i enredar és una pràctica constant. Sempre es menteix amb la finalitat d'aconseguir un benefici propi. És l’adn de la nostra corrupció política i de molts particulars. Menteixen, ens enganyen i van repetint les seves mentides fins i tot amb orgull arribant al punt de mig-creure's la farsa que han inventat per a justificar-se. 

Mireu aquí!

Mario Conde, Sòria, Rita Barberà, Urdangarin, Matas, Camps, Pujols, Blesa, rato, Julián Muñoz, Bárcenas, Díaz Ferran,  Aznar i tants d'altres que inunden les noticies amb casos i casos de corrupció, estafant  a l'estat,  a hisenda, amb pràctiques il·legals, amb trames de falses societats i amb operacions impressionants de diners negres a mansalva.

Ells,  qui manen, qui tenen poder, encara en volen més, ens exigeixen a nosaltres la més pulcra situació davant l'administració i ells, els manaires, els addictes al poder se'n riuen de nosaltres a la cara, ens prenen per ignorants, i  segueixen fent el que volen, prenent-nos el pèl totalment, ens humilien, ens menteixen i ens degraden com a persones.

I llavors volen que votem any rera any  a les eleccions. Volen el nostre vot i la nostra confiança? A mi la podrimenta em fa fàstic.

Ni confiança ni què polles. La merda amb merda. S'han de quedar sols i enganxar-los. Juntets a la presó for ever & ever. 

I al país una mica de luteranisme no li aniria malament. Per fer baixar l'arrogància, eliminar la mentida i augmentar la humilitat. 

Luxe

Veig senyores de seixanta anys dins de cotxes de luxe, totes són semblants, ja passades, recautxutades, maquillades com de goma, vestides que no es poden ni bellugar i amb aquest gest grotesc en l'expressió, indesxifrable quan es mira. Si això s'enten per bellesa, penso,  és irreconeixible. El  “marit” les condueix al volant d’un cayenne, lexus o altres carruatges ostentosos. Per res del món voldria acabar convertida en un subjecte així. Les meves arrugues són el traç de la meva vida, les meves corves el meu plaer,  les meves dificultats m'han fet més forta i dependre de tenir o no diners és miserable.

El luxe és una simple història de diners , l'elegància és fruit de l'educació i la classe és innata.

Em quedo amb les dues darreres virtuts. Si és que en tingués mai alguna…

Tenir algú quan ja no es té ningú

Quan el terra va tremolar sota els meus peus i el mon s’enfonsava en unes arenes movedisses que m’engolien per moments jo no vaig tenir ni  la mare, ni la germana, ni l’amiga de l’ànima per anar  a plorar sobre una espatlla confortant. Vaig tenir una colega de feina, la  Christa, un alemanya establerta a Suècia, amb qui no m’hi feia especialment ni a qui sentia massa pròxima, però que em va oferir la seva d’espatlla per explotar en sanglots de desamor i desesperació. Mai li agrairé prou haver estar al meu costat en aquells moment de basarda, de tristesa immensa.

De mica en mica

Sempre he considerat la constància com  una virtut molt preuada. Des de que vaig començar a escriure blocs l’any 2007 fins ara han passat alguns anys i en el transcurs d’aquests hi ha hagut molts canvis. El meu bloc original està inactiu des de el 2012 i en vaig obrir un altre que és el que esteu llegint. Cada vegada els posts són més espaiats, l’entusiasme dels inicis es va perdent i s’afluixa l'inspiració i costa trobar temes interessants. També m’ en adono que molts blocs que seguia han anat tancant. Alguns deixen d’escriure del tot, altres es bloquegen i ja no són accessibles, i d’altres que llegia dins dels blocs que tenia enllaçats com que ja no hi són els he perdut la pista totalment.

Què fa que la gent tanqui un bloc o que deixi d’actualitzar? No ho sé i segur que  deu haver-hi diferents raons.  Jo mateixa he passat per èpoques que m’ha fet molta mandra publicar un nou post, potser no he trobat temes de què parlar, potser no he tingut temps o he estat desmotivada però m’he obligat a no deixar-lo del tot. Perque sé que, encara que de vegades em costi,  en realitat m’encanta tenir el meu bloc, escriure i fotre el rotllo  als pocs lectors que em segueixen.

És el meu hobby. És com una peça de teixit que es va teixint a poc a poc, amb un trocet cada vegada. Si vas seguint el  fil pots descobrir de quanta i de quina matèria està fet aquell teixit. Si un s’hi fixa amb cura podrà veure quines són les puntades que van costar més de fer o on hi van haver nusos difícils o fins i tot alguna tara original del teler. El meu bloc és com el sudari de Penèlope que quan s’escriu es  teixeix i  al llegir-lo es desteixeix. I al final no en queda res. Paraules que s'emporta el vent.

Transculturalitat

Molta gent admira les persones que parlen idiomes. Últimament, a tall d'exemple,  he vist per les xarxes molts comentaris fent ressò de les llengües que parlen alguns polítics catalans i valorant-ne el seu coneixement, en contraposició a d’altres polítics espanyols que no parlen més que la seva llengua materna.  Això em fa pensar que en la nostra societat (la catalana) el fet de saber parlar idiomes estrangers està molt valorat, potser fins i tot sobrevalorat. Inclús com a mostra de la intel·ligència de la persona.

Tenint en compte això, una altra reflexió que voldria fer és que en alguna ocasió enmig d'alguna conversa  m'he trobat amb persones que em deixen anar que ell/a l’anglès o el francès o la llengua que sigui no la parlen, que no la van poder estudiar. I es comparen  per exemple amb una persona que sí que parla aquella llengua i com si es situessin al mateix nivell formatiu i professional que l’altra, exceptuant doncs que els falta (per posar un exemple) l’anglès. Parlen del coneixement d’un idioma com si fos el tenir o no tenir una vacuna.  Diuen : “Veus això de l’anglès sí que és la única una cosa que tu tens i jo no”.

Aquestes persones obvien un fet molt important, saber una llengua no és simplement com posar-se una vacuna, que tu la tens i l’altre no. El fet de saber una llengua estrangera implica a part de fer servir uns mots,  conèixer una cultura, una manera de pensar diferent, haver tractar amb aquella cultura bastant temps per entendre les situacions que es viuen i com les expressen,  significa una manera de ser diferent, altres paraules sí evidentment, però no només un conjunt d’altres paraules, sinó una forma diferent de fer servir aquelles paraules, en un entorn concret i en una cultura concreta. També significa entendre les seves tradicions i el seu tarannà. 

Per molts cursos d’anglès que facis, entendràs la seva cultura molt millor el dia que realment trepitjaràs un país d’aquella parla.

És la pragmàtica en contraposició a la gramàtica. L’una sense l’altra són completament insuficients. Per això les llengües s’han de practicar i no només estudiar, i a poder ser s’han de practicar en el lloc d’orígen.

Hi ha gent dolenta

A un poblet bucòlic i pintoresc molt a prop de Comarques hi ha una farmàcia. La farmacèutica és una dona amargada, soltera o casada, amb fills grans o petits o sense fills que té la seva farmàcia com la seva cova preciosa i com el seu reducte imperial. Allà ella n’és senyora,  mana i remena com a emperadriu terrenal.

També hi treballa l’ajudant de farmàcia, una dona de mitjana edat, soltera o casada, amb fills o sense amb els pares ja grans. Un bon dia després d’anys i panys de fer les vacances justes, de no posar-se mai malalta adoptant actituds servils i educades, i entomant amb esportivitat aires de grandesa de la titular,  li diu a la seva “mestressa”:

- Miri, és que la semana vinent operen la meva mare i m’agradaria poder-hi ser.

El que obté per curta i rasa resposta, de l’impertinent i pocasolta boca de la farmacèutica és:

-Que l’operes tu a la teva mare?

Capbaixa i emmudida, l’auxiliar  deixa anar un silenciós “no” sense saber que més dir.

Dos dies després, com per art de màgia o d'electricitat divina,  la farmacèutica cau al bell mig de l’encerat mosaic de l'establiment amb una angina de pit traidora i aguda. L’auxiliar  que es troba reomplint els calaixos de medicaments no s’en adona fins que al cap d’una estona i amb un fil de veu la crida:

-Auuuuxiliar, auuuuxiliar ajuda’m…

                                                          ~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~ 

Hi ha persones que no sabria dir ben bé si es treuen el carnet d'imbècils en néixer o s'el guanyen a pols a mida que la seva vida avança. Buff! quina mandra.

L' Alimentació és la nova religió

Estem vivint l’explosió de la medecina alternativa  i els seus gurús.  Apareixen davant dels nostres nassos els nous dimonis en forma d’aliments coneguts: la llet de vaca, el blat, la carn vermella, el sucre, el café, el peix contaminat. El mal de la societat de l’abundància, dels qui tenim tant de tot que ja no sabem què fer amb el que tenim.  Ara hem d’ aprendre a creure que tota la riquesa que tenim no és la bona sino que hem de sel.leccionar-la encara més. Ahir escoltant l’entrevistat del programa de Jaume Barberà, per moments hi vaig caure, per moments el vaig creure, sentint-lo parlar amb la seva convicció amb les seves dades (aparentment contrastades) amb un control absolut  de la veritat pura.  Un domini de coneixement empiric i críptic per als no iniciats que sortia de les seves paraules.  L’autoconvenciment que m’estava enverinant amb el blat, la llet, el cafè i el sucre va durar una estona. Després es va esvair com totes les teories radicals que m’intenten imposar a base d’il.luminacions.

Xevi Verdaguer, ens saps molt  del que sigui que saps, però  jo em seguiré regint per una mena de coneixement que  usualment no es dona per vàlid , la meva intuició. Si fa tuf de voler vendre fum segurament és que hi ha fum.

Ai,  si la meva avia hagués sentit el que deia, ella que havia passat tanta gana durant  i després dela guerra! Em sembla que l’hauria empaitat amb una escombra.

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.

Gel negre, neu blanca i coordinació mostassa*

Quan arriben aquests freds en aquesta època de l’any sempre em ve al cap la imatge d’una carretera negra, esmolada com  la fulla d’una daga que sega vides. Una carretera amb gel invisible que no es preveu però amb una patinada mortal.

Però quan cauen quatre volves, en un sol i únic dia, i es colapsen les carreteres, s’entregiren els camions, les autopistes es tornen incirculables,  i les escoles tanquen perque  ni les autoritats ni els ciutadans fan previsió del què cal quan avisen de nevades, i jo m’indigno, m’escandalitzo, m’emprenyo i renego de lo "burrus" que som tots plegats. He viscut 5 anys a Suècia i mai, mai, mai, ningú va deixar d’anar a treballar perque un dia havia nevat. Mai  es va tallar una carretera, mai es va “aconsellar” per la ràdio que no es sortís  de casa si no era absolutament indispensable. 

El meu darrer hivern a Suècia, va nevar cada dia durant  gairebé quatre mesos seguits. Els gruixos que tenia acumulats al caminet del jardí que anava de la porta de casa fins al carrer eren com parets més altes que jo  (de les palades que treia cada nit abans d’anar a dormir i cada matí abans de sortir al carrer) i el passadís que formava  semblava un túnel. No exagero (potser només alitero una mica per fer una imatge més  il.lustrativa). Les finestres del saló de casa meva estaven tapades de neu fins la meitat. I no per això deixavem de fer el que tocaba en el nostre dia a dia. Sí, teniem neumàtics d’hivern, i prou.

Mentre escoltava ahir la radio durant el meu curt trajecte entre casa meva i la feina sentia com aconsellaven a la gent que "no agafés el cotxe si no era absolutamnet imprescindible", a Comarques no queia ni un borrall de neu. El missatge es feia absurd.   A molts llocs sí que va nevar però aquí no va fer res, només  a l’hora de sortir de la feina semblava que s’hi posava una mica però va durar 20 minuts  i això va ser tot.

A d’altres lloc del territori, suposo que ho devien prou veure que nevava i cuallava,  i en aquest cas si un s’hi trova ha de reaaccionar i girar cua o no sortir a la carretera. Les autoritats han d’actuar amb previsió:  s’anuncia neu, doncs  les patrulles corresponents a tirar sal,  acordar amb els pagesos que tenen tractor un servei retribuit de pala per les carreteres  secundaries en cas que la neu cualli. Establir protocols d'actuació i de seguretat. Són tàctiques senzilles, simples que si es preestableixen poden fer que el país no es paralitzii per 4 volves. Mala coordinació entre tots els organismos implicats, poca previsió de les nevades, sistemes informatius per les empreses de transport pèsims o inexistents, així és com ho fem ara i sempre ho hem fet. És així com HO VOLEM SEGUIR FENT??? 

Les temperatures, tenim la sort  aquí, que s’enfilen rapidament als positius i tot allò que ahir era neu. Avui ja no és res.

* El color mostassa és el color de merda d'oca, oi?