divendres, 29 d’abril del 2016

Infinit abans i infinit després

Entre l'abans de viure i el després de viure hi ha el nostre temps. Limitat, insignificant, petit, gairebé invisible. Però nosaltres som qui podem omplir-lo amb el que triem.
Ens costa molts anys saber amb què el voldrem omplir. L'omplim sense saber  mentre vivim, inconscients de que el què tenim és tan fugaç tan perible, tan lleuger i efímer que hi posem qualsevol cosa. Coses lletges, coses que ens fan mal, temps enverinat, companyies ingrates, situacions violentes, tot barrejat amb carícies tendres, il·lusions de futur, emocions de present, rialles, mirades, pessigolles i complicitats.

És difícil destriar amb el que et vols quedar abans d'haver-ho viscut.
Però quan ho has viscut i ho has gaudit, llavors et queda el record fins que arribi l'infinit de després.

Aquestes línies m'han vingut al cap després de llegir Joan Margarit en aquesta entrevista.  

dijous, 21 d’abril del 2016

Com eduquem els nostres fills?

Honestament,  sé que jo tinc moltes mancances, sé que no arribo a tot arreu, que el cansament, la rutina diària,  les obligacions o la mandra em deixen poc temps per  a reflexionar sobre com voldria fer-ho i com podria dur-ho a la pràctica i tot el què caldria millorar de com ho faig.
Sé i sóc conscient que dedico poc al meu fill, probablement menys del que ell necessitaria.  Que hauria de passar més estona amb ell, però no només estant a casa amb ell, si no al seu costat fent coses amb ell, implicant-me amb els seus interessos, però sempre hi ha  tasques pendents: Endreçar, cuinar, planxar, preparar per l'endemà… una roda de hàmster, com en dic jo, en la que ens veiem engolits com en una espiral incontrolada.
Penso que amb poca estona diària que estigués plenament concentrada amb el meu fill, ell superaria algunes dificultats de conducta que té de vegades, no seria tan complicat.  
I doncs,  perquè no ho faig?

Els fills arriben a casa amb influències de l'escola, dels companys, dels mitjans, del carrer. No els podem pas tancar en una urna de cristall per  a protegir-los de tot, seria antinatural fer-ho, però sí que quan detectes algun element massa agressiu, massa estrany per la seva edat, cal posar-nos alerta per a prevenir ensurts.
Són tocs d'atenció que ells ens fan, no sé si perquè hi ha quelcom que falla, o simplement perquè ells, els fills, són exigents amb nosaltres, els pares i reclamen el seu lloc, la seva posició privilegiada que tenien de  més petits quan els dedicàvem els 100 % de nosaltres.

Com diu en Carles Capdevila, ens interessem moltíssim pels nens entre els els 0 i els 3 anys i desprès quan comencen l'escola, quan ja són autònoms, és com si anessin sols, i ens relaxem, més tard al’adolescència, els fills es rebel·len, entren en conflictes amb el món dels adults, en problemes, discussions i lluites, però en realitat els hem abandonat durant la seva infantesa i d'aquí venen moltes de les situacions tenses en les families. Els límits, l'autoritat, el respecte, les normes. Si  es fa una bona feina entre els 4 i el 12 anys, segurament seran adolescent fàcils que sabran molt bé el que és el millor per ells.
La teoria és perfecta però la pràctica?...


dijous, 14 d’abril del 2016

Podrir-se de mentides

Cada x temps torno a reflexionar sobre aquest tema. 
L'engany, la mentida, la infidelitat, la falsedat. Tot això són conceptes que giren al voltant de la falta de sinceritat.
Una de les gran diferències culturals que hi ha entre Suècia (i per extensió els països nòrdics o de tradició luterana) i  Catalunya (o el Sud d'Europa) és que mentir en la cultura escandinava no es tolera de cap manera,  mentre que als països mediterranis és el pa de cada dia.
A Catalunya i a Espanya mentir, enganyar, embaucar i enredar és una pràctica constant. Sempre es menteix amb la finalitat d'aconseguir un benefici propi. És l’adn de la nostra corrupció política i de molts particulars. Menteixen, ens enganyen i van repetint les seves mentides fins i tot amb orgull arribant al punt de mig-creure's la farsa que han inventat per a justificar-se. 


Mario Conde, Sòria, Rita Barberà, Urdangarin, Matas, Camps, Pujols, Blesa, rato, Julián Muñoz, Bárcenas, Díaz Ferran,  Aznar i tants d'altres que inunden les noticies amb casos i casos de corrupció, estafant  a l'estat,  a hisenda, amb pràctiques il·legals, amb trames de falses societats i amb operacions impressionants de diners negres a mansalva.
Ells,  qui manen, qui tenen poder, encara en volen més, ens exigeixen a nosaltres la més pulcra situació davant l'administració i ells, els manaires, els addictes al poder se'n riuen de nosaltres a la cara, ens prenen per ignorants, i  segueixen fent el que volen, prenent-nos el pèl totalment, ens humilien, ens menteixen i ens degraden com a persones.
I llavors volen que votem any rera any  a les eleccions. Volen el nostre vot i la nostra confiança? A mi la podrimenta em fa fàstic.
Ni confiança ni què polles. La merda amb merda. S'han de quedar sols i enganxar-los. Juntets a la presó for ever & ever. 

I al país una mica de luteranisme no li aniria malament. Per fer baixar l'arrogància, eliminar la mentida i augmentar la humilitat. 





dimecres, 6 d’abril del 2016

Luxe

Veig senyores de seixanta anys dins de cotxes de luxe, totes són semblants, ja passades, recautxutades, maquillades com de goma, vestides que no es poden ni bellugar i amb aquest gest grotesc en l'expressió, indesxifrable quan es mira. Si això s'enten per bellesa, penso,  és irreconeixible. El  “marit” les condueix al volant d’un cayenne, lexus o altres carruatges ostentosos. Per res del món voldria acabar convertida en un subjecte així. Les meves arrugues són el traç de la meva vida, les meves corves el meu plaer,  les meves dificultats m'han fet més forta i dependre de tenir o no diners és miserable.
El luxe és una simple història de diners , l'elegància és fruit de l'educació i la classe és innata.
Em quedo amb les dues darreres virtuts. Si és que en tingués mai alguna…