dijous, 25 de setembre del 2014

Els sense dents d'en Frankie

A l’obra de Victor Hugo, “Les Miserables”,  són els “sans culottes”, la multitud marginada de més baixa estratificació social, els grans protagonistes de la Revolució Francesa. Ells són qui van fer la revolta contra l’èlit putrefacta que governava la França del S. XVIII.  
Curiosament a la societat dels nostres dies  han aparegut uns altres “sense”. Em refereixo als « sans dents » ( desdentegats) del President de França, François Hollande. Un polític socialista, que amb certa virtut humorística es retrata en cercles privats com a un cínic arrogant i fastigós que anomena d’aquesta manera els ciutadans més humils . Ja entemem  que Valerie Trieweiler ha publicat al seu libre de memòries tota aquesta col.lecció d' intimitats  en venjança a la infidelitat del seu ex-garrinet François, però no és menys il.lustratiu de quina mena de persones són les que exerceixen el  poder quan arriben al poder. Potser poden haver lluitat per uns ideals a la seva joventut, poden haver militat en defensa de la justicia i la igualtat però quan són ajeguts a la seva poltrona, la poltrona del poder i del ceptre imperial,  ens miren  a nosaltres als pobres, amb arrogància, per damunt l’espatlla,  i ens desdenyen amb paraules i pensaments repulsius com als desgraciats sense dents que som, que no podem costejar-nos els astronòmics tractaments bucals, ni els brakets per a als nostres fills. 
Som uns desdentegats que amb el nostre treball ens segueixen exprement fins a treure’ns tot el suc per que ells i els seus puguin anar ben dentats i fotre’s els filets mignons mentre nosaltres en hem de conformar amb les tristes farinetes que són  l'unic que podem menjar "sense" mastegar.


dimecres, 17 de setembre del 2014

Vainilla i Caramel

Els serveis d’Aena són una delicia, en concret  i molt especialment aquests espais  humits, de bafarada humana i xafogosa que s’identifiquen  amb uns símbols masculí i femení a la seva porta i que habitualment reconeixem com a lavabos, sanitaris, wáters, comunes, retrets,  inodors, excusats i letrines... 

Últimament em veig obligada a ser una usuaria més d’aquests meravellosos serveis més sovint del que voldria i m’agradaria deixar palesa una observació que em sembla inaudita, sorprenent i completament fora de lloc.
Em pregunto a qui per Déu se li va acudir que era una bona idea ambientar els wàters del tots els aeroports d’Espanya amb la fètida i barata fragància vainilla-caramel?

Qui va tenir la genialistica idea , de pensar que una fragància  calorosa, empudegadora i enganxosa com aquesta tindria un efecte relaxant o convidaría a entrar en aquests espais  sense tapar-se el nas i no sortir corrents per falta d’aire?
Cada vegada que travesso el llindar l’aroma incontrolable m’ataca els narius i em deixa absolutament fora de combat. Les neurones es neutralizen i ja no sóc capaç de pensar, què hi anava a fer allà dins, només em venen unes irresistibles ganes de marxar quan més aviat millor. Entro ràpid, micciono, em rento les mans i fujo. Tot sense respirar.

El gran pensador del departmanert de marketing d’aena o de l’empresa que sigui, (ves a saber tu qui n’és el titular d’això ara…) es va cobrir de glòria quan va decidir ensolfatar els banys públics amb aquesta pudor ofensiva. Deixa el pobre viatger ko i li elimina fins i tot les necessitats d’excretar qualsevol materia líquida o sòlida que pogués tenir al cos just abansde travessar aquell dintell.
Jo li perfumaría el cervell a veure si deixa de pensar una mica.