Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.

Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.

Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.

I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...

Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.

Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:

  

"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.

Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.

Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Vicent Andrés Estellés

No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 

...
No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres, 

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Les  persones quan ens enamorem sentim aquesta intensitat, aquesta unicitat. El que se sent és tan fort que ens sembla que som únics al món que ens sentim així.

Foc d'encenalls

M'emprenyen els canvis de plans a última hora, no per incidents o emergències que puguin succeir fortuïtament,  si no per desídia o inconcreció de les persones.

M'irrita  la falta de seriositat i que les coses quedin en l'aire i en la informalitat.

A vegades aquesta emprenyamenta que m'agafa, i que  comporta que l'orgull ferit i arrogant no em deixi disfrutar d'oportunitats que serien prou plaents i tonta burra de mi em perdo coses ben bones.

Però què hi  farem sóc com sóc, tossuda i cap quadrada com una mula germànica.

Cremo d'ira, em poso vermella com les ungles pintades, crido, rabiejo i m'encenc però ho cremo tot de cop i després no queda res. Foc d'encenalls.

Estúpida jo.

Comando

Vaig comando, però no pas per fora. Anem comando des de dintre amb els sentiments al descobert, ensenyat-ho tot. Exhibicionistes del cor.

Marranota de l'ànima que s’em veu tot, talment amb transparències de boudoir que em descordes lentament com una cotilla.

Vaig comando, em tens tota nua davant teu.

No pus ser més jo, no puc ser més vulnerable.

Una bufada teva em trencaria pel mig. M'he deixat robar. M'he perdut en els teus braços, en el teu alè.

Sóc al fons de l'abisme i no sé si vull pujar a la superficie.

M'agrada no poder respirar. M'agrada sentir-me sota l'aigua amb la protecció de la teva pell.

Friso per la tornada quan em duguis a la platja surant i  panteixant junts amb l'onada més llarga.

Rapte

Vull que el aquest home em segresti, se m’endugui lluny i estigui només per mi.

No vull ser el plat que sobra, ni les postres, ni el que queda quan tothom ja ho ha merdejat tot. No vull ser ni segona part, ni mitja part, ni cap part, ni la que cuina bé i tot  ho endreça.

Vull ser l'estrella, "*",  el tot, la protagonista, el centre de la seva mirada, el nucli del seu món. Vull notar els seus ulls damunt meu, com em despullen i s'em mengen.

Vull que em digui que em desitja i que d'una revolada m'empenyi cap a ell i apreti el meu cos contra el seu.

Vull saber i sentir que no pot estar sense mi. 

Per a què et vull

A tu et vull per riure, per compartir el nostre temps, per a sentir-me atractiva encara que em sobrin aquests ditxosos quilets de més, per acariciar-te i que m'acariciís, per a  abraçar-te, per a seguir jugant amb les nostres mirades de complicitat, per donar-nos la ma quan caminem i sentir-me protegida encara que no ho necessiti, per olorar la teva pell i que el desig de tu s'encengui com un pilot automàtic, per notar la teva presència imponent al meu costat  quan estem estirats dins del llit.

Sí, sóc autosuficient i no necessito un home per viure i ser feliç.

Però sense tu no ho seria tant com ho sóc ara.

Un post de música

No sóc persona de penjar música al bloc, però ahir tornant de la feina vaig sentir aquesta cançó tan  maca que em va inspirar a posar-la aquí. És vella però per mi és molt actual: la raó ets tu . 
Traducció catalana després de la lletra original una mica més avall.

I'm not a perfect person
There's many thing I wish I didn't do
But I continue learning
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know

I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you

I'm sorry that I hurt you
It's something I must live with everyday
And all the pain I put you through
I wish I could take it all away
And be the one who catches all your tears
That's why I need you to hear

I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you

And the reason is you
And the reason is you
And the reason is you

I'm not a perfect person
I never meant to do those things to you
And so I have to say before I go
That I just want you to know

I've found a reason for me
To change who I used to be
A reason to start over new
And the reason is you

I've found a reason to show
A side of me you didn't know
A reason for all that I do
And the reason is you

No sóc una persona perfecte

Hi ha moltes coses que voldria no haver fet

Però continuo aprenent

No hauria volgut fet-te mai coses així

I he de dir això abans de marxar

Que vull fert-te saber

He trobat un motiu per mi

Per canviar qui era jo

Una raó per començar de  nou

I la raó és tu

Em sap greu haver-te fet mal

Es una cosa amb la que he de viure cada dia

I tot el dolor que et vaig fer passar

Voldria treure't-el del tot

I ser el qui et recollís totes les llàgrimes

Per això voldria que sentissis

He trobat un motiu per mi

Per canviar qui era jo

Una raó per començar de  nou

I la raó és tu

Turisme

Fem turisme. Viatgem per llocs on no hem estat mai. Recorrem carreteres  flanquejades per boscos d’una suavitat exquisida i paisatges nus amb ninetes que són llacs de cristall.

Admirem els solcs que es veuen damunt l’ epidermis terrenal, solcs fets per milions de somriures i per marees de dolor.

Viatgem junts i descobrim racons que no sabíem, les mans enllaçades  són planells per a explorar i que exploren. La pell és el vehicle que ens transporta cada segon un pas més lluny, els dits uns centímetres més a prop del cel.

El turonet té una piga, a l’horitzó hi ha una clariana que es nota avellutada i fina. I després de la curva vindrà un petit mar interior amb salabror i onades. D'on trenca la rialla en surt un devessall d’alegria i de goig que ens encanta.

Trobem terminacions nervioses que són fites que ens marquen el camí següent. No ens parem,  continuem aquest viatge fins a arribar al cim o al final. 

Arribem lluny o a prop i ens hi quedem just uns segons.

Aprofita la vida. Pren riscos. LLança’t. Disfruta el moment.

De vegades passen coses. Arriben aires  nous com huracans que ho sacsegen tot provocant canvis en la vida de la gent de forma completament inesperada.

Davant de les novetats cal ser valent i honest per a saber-les reconèixer  i al mateix temps ser prou sensat com per no cometre errors.  Les decisions preses amb serenor solen ser més encertades que les que es prenen en la voràgine de les emocions.  

Però  de vegades,  molt poques vegades,  una veritat absoluta et mira als ulls i és impossible d’ ignorar-la. Llavors cal admetre el que està passant i assimilar els fets  malgrat ens costi, encara que sigui massa bo per nosaltres, encara que pensem que no ens ho mereixem, acostumats com estem  a ser protagonistes de la nostra discreta, insignificant  i mediocre existència. Per que de vegades la vida ens fa un regal, un premi a la nostra constància, a la nostra resiliència, al nostre pas per la terra més típic, tòpic i de perfil baix, una vida que passa desapercebuda, una vida de molts… com molts, en la que ja hi estem prou bé. I sembla com si quan ens arriba allò tan meravellós, aquella mena d’oportunitat d'or,  no pugui ser veritat, que potser el destí s’ha equivocat i ens ha tocat a nosaltres per error. Que en realitat li havia d’haver passat a algú altre per que no  ens ho esperavem, ni ho buscàvem, ni estàvem preparats,    però en el fons és clar que ho voliem!

Llavors és quan un ha de treure pit i agafar aire i dir : sí jo també vull ser l’actriu principal de la meva vida. Jo vull ser la noia guapa del film, la que al final es queda amb el noi guapo i  viuen feliços i mengen anissos per sempre.

Només afegir una recomanació: si mai algú que coneixeu de tota la vida però que en realitat coneixeu més aviat poquet, us convida a dinar. Accepteu! no sigueu imbècils, no dubteu ni un segon. Us poden passar coses meravelloses i la vostra vida es pot inundar de felicitat, com un huracà que ho sacsegi tot. 

C A R P E  that fucking D I E M

Carícies

De cop un dia obres els ulls i tens el que volies davant teu. És una veritat que t’aclapara, una certesa que mai has vist amb tanta contundència. És com si el món encengués els focus i il·luminés allò que et faltava, que no sabies que  et faltava però que és la peça del trencaclosques que et completa per dins. Ara sí. Ara sí. Ara estic bé, ara sóc jo de veritat. Amb tu sóc més jo que sense tu.

Em talles la respiració, se'm para el cor i em quedo immòbil saborejant-te, ets una obsessió deliciosa que em fetilla i em captura.

Tinc per tu un calze sagrat, un receptacle d’amor per a omplir de besades cada nit i cada albada. Et vull i et tinc. Em vols i em tens. Cap altre desig es pot implorar en el nostre altar de carícies. Sóc un regal per tu, ets un regal per mi, el més bonic del món.

Enamorar-se als 45 (quasi 46)

Com es pot sentir l’amor tan intensament? Com pot ser que de sobte em trasbalsi més no tenir-te als meus braços que tenir-t’hi.

Perque és quan t’hi tinc que em sento plena, que em sento jo. Que em reconec i que sé que sóc qui sóc. I vull ser només si sóc amb tu.

Amor meu, he caigut en la xarxa d’eros i m’hi he embolcallat com una reina. El vel cegador m'ha atrapat dins teu i el meu cor batega a mil revolucions esperant que passin els dies, les hores fins a poder tenir-te amb mi.

El meu seny navega en aigües arremolinades, s’arrossega entre el que vol fer, pot fer i   el que seria civilitzadament recomanable. :) ha! I acabo no fent res de tot això.

Com Curial i Güelfa hem begut d’aquest verí tan poderós que de tots dos en fa sols un.

Bevem la pòcima amorosa, besant-nos fins la matinada, i deixem que les nostres pells es fonguin fins la nit següent.

Estimat meu tinc un deliri d’amor per tu que fa elevar-me del terra i surar entre núvols de goig.

Klimt

Em fico aquí dins d'aquesta història,  i encara, sense que l’hagi descobert gaire em submergeixo en la densitat de l' emoció.

La meva pell reviu sensacions adormides. Em despertes, em fas tornar a la vida.

Em sento tan pletòrica que crec que és irreal.

És com si hagués estat anestesiada i apàtica durant tots aquests anys, i en obrir els ulls només vull trobar ben a prop la teva boca assedegada dels meus petons.

Amor, tendresa meva.  Benvingut.

Un home sol

Ei, hola! 

Saps? He caminat per aquest mateix camí. He trepitjat les mateixes pedres i se m’han clavat les mateixes putes espines  que s’et claven ara a tu.

Però això no és suficient per a que em vulguis a mi. Sé que et veus a tu al mateix lloc on jo era fa un temps. Aquest viatge és costerut i feixuc i dus encara la motxilla carregada de coses que de tan boniques que eren fan mal:  petals de rosa, somriures, records, complicitats,  dies, hores i minuts viscuts al costat d’una ànima bessona.

No t’enganyis.  Encara falta temps fins que puguis buidar aquesta motxilla i posar totes les coses que hi ha només dins el teu cor. Quan arribis a la via planera ja no et costarà tant i  caminar lleuger et serà fàcil. Veig la tristesa en els teus ulls. Veig un dolor latent que intentes amagar. Tu encara la vols i per això esperes, o esperaves. I ara què? T’has posat a caminar però amb el pes que portes i que el camí és llarg i costerut no crec que puguis arrossegar una ànima ferida com la meva. No sense fer-li mal. No sense que se li obrin les llagues al mig del camí i que tornin a sagnar.

Perquè ja saps que també a mi  la vida m’ha fet mal i m’ha esquinçat en mil trossos. No sóc la dona intacta que era ja fa massa temps. Sóc una nina de drap reconstruïda amb els repunts dels pedaços marcats al meu rostre.

Però no per això vull deixar de sentir que molt endins, endins de tot el farciment de llana i palla tinc un cor de carn i sang i que encara batega.
Sóc aqui amor, pren-me.

Preferències anatòmiques i culturals

Tinc la impressió que  cada cultura té les seves preferències anatòmiques.

Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint  a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).

La  cantant/actriu Dolly Parton  era una abanderada de les preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves compatriotes.

A Europa, en aquesta línia,  hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment  una cara ben bonica!)

El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica  més aviat serena i harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més del compte a fer volar la imaginació i a la puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.

A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com  les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.

I després de tota aquesta disquisició comparant que si als americans els agraden els pits, i als europeus les cares em ve al cap la imatge més esbojarrada i catxonda de tota la Gran Bretanya, el vell verd de la comèdia i la seva  mania de perseguir culs, concretament culs de noies. Senyors i senyores l'inigualable  Benny Hill!

"Down there"

Abans aquesta anatomia no era de domini públic. La gent es guardava  les seves parts  de ser exposades a l’aire lliure i només en algunes platges nudistes o alguns vestidors  (separats) de les piscines  es podien apreciar les diferents naturaleses de frondositat, textura i color del pèl púbic.

Ara amb programes televisius com "Adan y Eva" , tot queda exhibit  a l’intempèrie per astorament o delicia de l’espectador. Els que estem com jo desfasats  en la moda  i allunyats de les últimes tendències quedem sorpresos de que totes les participants  ens instrueixin que avui, si vols anar estar al dia, cal fer-se l’integral. El  brasiler dels 90 es cosa cavernícola i bruteja. 

Considero que posar una mica de xispa  i varietat esculpint la molsa d’"allà baix" amb l’ajuda d’un Eduardo Manostijeras de la manera més extravagant que et plagui pot tenir el seu què: floretes, cors, trèbols, estrelles i de tot pot ser l’excusa per passar una bona estona i distreure’s. Però jo no acabo d’entendre aquesta moda pre-púber de deixar-ho tot al ras. Erm com un desert, com una pista d’esquí per a debutants. Zona devastada on no hi creix ni un bri.  Amb l’equívoc d’alguns més joves que poden potser fins i tot arribar a creure que aquest él l’estat original i normalitazat quan en realitat no ho és en absolut.

Que tot canvia, les nostres àvies ho saben prou, la moda també va fer als anys 50 i 60  depilar-se les celles fins a deixar-les calves, que després de tanta cera i tanta pinça  van acabar per dibuixar-se-les amb aquell toc esperpèntic que causa en alguns rostres el traç maldestre del Khol. 

Jo només us diría, ànimes càndides, que aneu amb compte amb l’ús de tècniques dràstiques si encara teniu pocs anys. Potser que que als 40 necessiteu utilitzar un postís i, "allà baix", damisel.les meves, el bisonyé us podria fer passar un  mal tràngol. Una gran incomoditat penso jo. 

Inicis

Imagino que sento aquella vergonya de l’inici, la timidesa del qui es troba davant del desconegut magnètic. Fantasiejo amb  la inseguretat que fa baixada com  el buit a dins l’estòmac  i el vertígen de la montanya russa.

Imagino que et tinc davant  a punt a punt de tocar-te. Que si allargués els dits podría trobar el pessigolleig del borrisol dels teus braços. No t’he vist mai encara, tampoc m’has vist tu sense roba. El pudor s’apodera de mi i em sento incòmoda.  Em sé vulnerable fràgil i indefensa. Em podries atacar. Podries dir que sóc lletja, grassa, vella i que els pits em pengen. Que  no sóc com et pensaves. I jo m’exposo a la teva clemència o al teu atac. Perque si ets benevolent  seras de debo. I si ets un ingrat  només seras fum que s’esvaeix com tot lo altre.

Música si us plau,  i suau que ara vé l'estriptis.