Són les vuit de la tarda. Sóc a l’aire lliure, un parc on hi ha instal·lacions esportives fent estiraments després d'haver fet una mica d'esport.
El cotxe s'atura de cop. No estava buscant aparcament ni circulava
a poc a poc amb l'intenció de parar.
Anava ràpid i de sobte frena i s'estaciona amb un moviment brusc al primer espai
lliure que hi ha. Ha vist alguna cosa que li ha cridat l'atenció.
Baixa del vehicle també d'una revolada i s'acosta cap a la
gespa, cap a alló que l’ha fet aturar-se quan no ho tenia previst. Damunt la
gespa del parc hi ha asseguts dos nens. Són fills d'immigrants marroquins. Un és
més jove i prim i l'altre algun any més gran i més rodó. Cap d'ells té més de 10
anys. L'home s’hi acosta i comença a parlar-hi,
no pas en català, ni en àrab, ni en amazig, els parla en un castellà amb un fort
accent estranger, potser és de la India. Pel que diu no els coneix. A un
el convida a anar a un lloc l'endemà, a una casa que es “muy guapa” li ensenya
fotos amb el mòbil. El nen convidat s'acosta una mica per veure les fotos però manté
una certa distancia i això em fa pensar que realment no es coneixen i que no tenen
confiança.
L'home és jove, deu tenir 30-35 anys. Els diu: "tu dices a tu padre que mañana vienes
conmigo".
Jo ho veig i ho sento tot, i el que veig i sento, des de el meu racó fent estiraments, no em fa gens de gràcia.
Si aquest individu fos un pedòfil actuaria exactament així: fent-se el col·lega,
ensenyant un mòbil xulo, convidant a coses “guapes”…
M'en vaig.
No he fet res. No els he previngut. No he actuat potser per falta de
seguretat.
M'en vaig amb la sensació d'haver presenciat quelcom que m'inquieta.
Que em deixa un regust metàl.lic a la boca, regust de culpa.
1 comentari:
costa molt de posar-se amb aquestes coses, de primeres ja aquests nens no haurien d'estar sols, així no estarien tant a l'abast d'aquesta gent, que per el que expliques no tenia gaire bona pinta.
Publica un comentari a l'entrada