Hi ha gent dolenta

A un poblet bucòlic i pintoresc molt a prop de Comarques hi ha una farmàcia. La farmacèutica és una dona amargada, soltera o casada, amb fills grans o petits o sense fills que té la seva farmàcia com la seva cova preciosa i com el seu reducte imperial. Allà ella n’és senyora,  mana i remena com a emperadriu terrenal.

També hi treballa l’ajudant de farmàcia, una dona de mitjana edat, soltera o casada, amb fills o sense amb els pares ja grans. Un bon dia després d’anys i panys de fer les vacances justes, de no posar-se mai malalta adoptant actituds servils i educades, i entomant amb esportivitat aires de grandesa de la titular,  li diu a la seva “mestressa”:

- Miri, és que la semana vinent operen la meva mare i m’agradaria poder-hi ser.

El que obté per curta i rasa resposta, de l’impertinent i pocasolta boca de la farmacèutica és:

-Que l’operes tu a la teva mare?

Capbaixa i emmudida, l’auxiliar  deixa anar un silenciós “no” sense saber que més dir.

Dos dies després, com per art de màgia o d'electricitat divina,  la farmacèutica cau al bell mig de l’encerat mosaic de l'establiment amb una angina de pit traidora i aguda. L’auxiliar  que es troba reomplint els calaixos de medicaments no s’en adona fins que al cap d’una estona i amb un fil de veu la crida:

-Auuuuxiliar, auuuuxiliar ajuda’m…

                                                          ~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~ 

Hi ha persones que no sabria dir ben bé si es treuen el carnet d'imbècils en néixer o s'el guanyen a pols a mida que la seva vida avança. Buff! quina mandra.