Veig senyores de seixanta anys dins de cotxes de luxe, totes
són semblants, ja passades, recautxutades, maquillades com de goma, vestides que
no es poden ni bellugar i amb aquest gest grotesc en l'expressió, indesxifrable quan es mira. Si això s'enten per bellesa, penso, és irreconeixible. El “marit” les condueix al volant d’un cayenne, lexus
o altres carruatges ostentosos. Per res del món voldria acabar convertida en un
subjecte així. Les meves arrugues són el traç de la meva vida, les meves corves
el meu plaer, les meves dificultats m'han
fet més forta i dependre de tenir o no diners és miserable.
El luxe és una simple història de diners , l'elegància és fruit
de l'educació i la classe és innata.
Em quedo amb les dues darreres virtuts. Si és que en tingués
mai alguna…
3 comentaris:
Si així elles i el seu marit són feliços res a dir
OLE TU!! Clar que la tens... tens un blog interessant i elles només tenen diners.
:-) Muacs!!
volgué aparentar el que no és, sempre fa mala fi. Es poden tenir molts diners i no fre-se veure, però es veu que això no pot ser. M'agradaria trobar-mi per veure si em comportaria tant fastigosament com fan alguns.
Publica un comentari a l'entrada