Vet aquí

Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Passen de forma implacable, el temps engoleix la vida. Ho veig quan torno cap al blog i llegeixo el que he escrit al llarg del temps.

Sóc al mateix lloc però més vella, més cansada amb les idees gens clares. Em faig gran però no més savia, en tot cas més desconfiada. No confio en res ni en ningú. Potser, només en la tendresa que m’inspira el meu fill estimat.

Em mirallo i em veig una cara  passada, amb rictus desafectat, sense frescor, la pell apagada i de senyora gran. No m’agrado, cada vegada m’agrado menys i és més difícil arreglar-me i quedar “mig guapeta” com quedava abans.

El meu futur és dins un taüt. Com  el futur de tothom.

No em fa il.lusió res.

Fa un any vaig escriure que havia d’anar avançant, que comencés el meu projecte, que tirés endavant que d’aquí a un any seria en un altre lloc, hauria fet camí. I ara em veig ingènua i res o gairebé res ha canviat. El meu projecte s’ha perdut.

He invertit temps, diners i il·lusions i de res ha servit. Segueixo pensant que voldria tenir un projecte propi, però tot és massa difícil, massa complicat, o massa arriscat. No vull sortir de la meva zona de confort o em fa por.

He fracassat o m’he adonat que fracassaria i he frenat de cop. Ni tan sols sé si he après alguna cosa. Vet aquí

Emboirades

De vegades les èpoques de canvis són revulsius que centrifuguen idees unes darrere d'altres, algunes es descarten, d'altres romanen, d'altres s'envan i tornen insistint com corcons pesats que  no vols escoltar però que allà segueixen amb el seu mantra, repetint i repentint fins que no les pots obviar. Alguna cosa deuen voler dir si tornen aquelles idees ximples i esbojarrades sense sentit un i altre cop a confondre el cap.

També en el moments de canvis el cos és torna més sensible a les sensacions, a les angúnies,  al malestar, al benestar, però un creu que quan torni la calma será més fàcil discernir el que compta de veritat del que no, de les xurrades. 

Peró i si la calma triga molt en arribar i les idees i sensacions t'envaeixen tan el cap i el cos que cal fer alguna cosa?

Tot l'estiu amb dolors musculars potser vol dir alguna cosa més que em vaig fer mal treballant a l'hort?

Engegar-ho tot a dida, explosionar per tornar a l'origen, trencar barreres i barrots, ser lliure? Moment zero.

Cognoms

Sempre m'ha semblat súper estrany que en la majoria de països quan una dona es casa passa a tenir el cognom del marit. De vegades m'he imaginat en la situació  i que deixava de dir-me el meu cognom per passar  a tenir-ne un altre de diferent i la idea era tan i tan estranya que em costa d'assimilar. Suposo que en cas de no voler-lo canviar, no deu passar res,  i es deu poder mantenir el cognom propi, però  hi ha tants lloc on això és el normal que  les dones suposo que acaben volent adoptar el cognom del marit, per que així ho mana la tradició.

En aquest sentit  m'encanta que les dones de la meva família no hagin perdut els seus cognoms de naixement, ni la meva mare, ni es meves àvies. És una forma molt més fàcil d'identificar els teus orígens. Tinc una amiga sueca  que quan la vaig conèixer es deia Larsson, al cap d'uns anys va tenir dues filles, i al cap de poc es  va casar. Quan es va casar el seu perfil de facebook va canviar el seu cognom i ara es diu Rovira. I no. No es va casar amb un català. Es va casar amb un francès de Catalunya Nord. Viuen a Suècia on els cognoms de la gent es van perdent de forma estrepitosa i alguns altres es conserven i es generalitzen tan que semblen la pudor. 

Això també em fa pensar en els cognoms catalans  de moltes famílies que van ser expulsades del Born i que probablement s'han perdut o que són avui dia molt minoritaris.

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.

Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.

I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...

Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.

Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:

  

"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.

Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.

Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.

Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.

Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.

Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.

Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

Renovant rutines estivals

Jo tanco l'any a l'estiu quan faig vacances. Les vacances són una rutina establerta any rera any.

Cada estiu ni que sigui per pocs dies coincidim tota la família,  si no tos de cop, esglaonats anem apareixent a la casa que lloguem un parell o tres de setmanes i tornem a fer vida en comú, vida de clan. D'uns anys ençà  amb més colla: parelles i/o fills que  es van sumant a la tribu. I per mi, tot i que té moments atabaladors, és molt divertit.

Aquest serà el primer any després de molts que tindré algú especial per a compartir-les.

Em fa il·lusió, em fa respecte, em fa feliç poder oferir els meus llocs a  algú que forma part de la meva vida, transmetre els sentiments que tinc pels racons estimats. Explicar secrets dels indrets  que conec,  fer descobrir anècdotes, passejades i experiències. Dir: a casa fem això, o  anem aquí o ens banyem allà. Vols fer-ho?