dilluns, 29 de febrer del 2016

De mica en mica

Sempre he considerat la constància com  una virtut molt preuada. Des de que vaig començar a escriure blocs l’any 2007 fins ara han passat alguns anys i en el transcurs d’aquests hi ha hagut molts canvis. El meu bloc original està inactiu des de el 2012 i en vaig obrir un altre que és el que esteu llegint. Cada vegada els posts són més espaiats, l’entusiasme dels inicis es va perdent i s’afluixa l'inspiració i costa trobar temes interessants. També m’ en adono que molts blocs que seguia han anat tancant. Alguns deixen d’escriure del tot, altres es bloquegen i ja no són accessibles, i d’altres que llegia dins dels blocs que tenia enllaçats com que ja no hi són els he perdut la pista totalment.
Què fa que la gent tanqui un bloc o que deixi d’actualitzar? No ho sé i segur que  deu haver-hi diferents raons.  Jo mateixa he passat per èpoques que m’ha fet molta mandra publicar un nou post, potser no he trobat temes de què parlar, potser no he tingut temps o he estat desmotivada però m’he obligat a no deixar-lo del tot. Perque sé que, encara que de vegades em costi,  en realitat m’encanta tenir el meu bloc, escriure i fotre el rotllo  als pocs lectors que em segueixen.

És el meu hobby. És com una peça de teixit que es va teixint a poc a poc, amb un trocet cada vegada. Si vas seguint el  fil pots descobrir de quanta i de quina matèria està fet aquell teixit. Si un s’hi fixa amb cura podrà veure quines són les puntades que van costar més de fer o on hi van haver nusos difícils o fins i tot alguna tara original del teler. El meu bloc és com el sudari de Penèlope que quan s’escriu es  teixeix i  al llegir-lo es desteixeix. I al final no en queda res. Paraules que s'emporta el vent.

dissabte, 20 de febrer del 2016

Les alegres casades de Comarques

Totes quatre som amigues des dels setze anys, quan anavem a l’institut. Les vaig batejar com les “alegres casades de Comarques”  quan vivía de soltera a la capital. Evidentment no en deia “Comarques”, sinó el nom real de la meva ciutat. Amb elles m'he anat trobant de tant en tant, nosaltres soles o amb els seus fabulosos marits, fills, bebés o panxes gràvides mentre jo arribava acompanyada del nòvio de torn, primer un, llavors un altre,  finalment sola i/o amb el meu fill. Envejava moderadament la vida plàcida, segura i planificada que el seu estatus de dones casades els atorgava. Però jo no vivía  a Comarques. Molt aviat em vaig adonar que cusriosament, a Comarques les amigues s’ajuntaven, es casaven i s’embarassaven  i a la Capital cap de les meves amigues ni s’ajuntava, ni es casava ni molt menys s’embarassava. Només treballavem, ambicionavem carreres professionals meteòriques, sortiem de farra i lligavem, sí deunidó. 
Les alegres casades* tenien una vida més semblant a l'estil de pel·lícula americana, i jo tenia una vida més semblant  a una merda caòtica de  peli d'Almodóvar,  potser perque a Comarques la vida és molt propera al camp i ja se sap Amèrica és una gran casa de pagès i a Barcelona la vida era un cúmul d'interrogants existencials més propera a un laberint de  túnels del metro amb ferum de clavaguera que de cap altra cosa xupiguai que ens volen fer creure. 
Les continuo veient  i estimant. Són grans amigues, són grans persones, lluitadores,  intel.ligents i plenes de bondat. Amb els anys i tornant a Comarques, m'he anat fent cada dia una mica més de Comarques, i he deixat de banda Barcelona i les grans ambicions professionals, m’he anat assemblant més a elles, m’he fet mare, i fins i tot  vaig viure  « com  una alegre casada » durant un temps, encara que fos en un país nòrdic on les casades semblen més  aviat solterones i les solteres semblen putes. 
Els meus interessos han canviat amb els anys i  he descobert que el que més m’agrada del món són les coses petites del dia a dia. 
M'encanten els esmorzars, passar una estona a l’aire lliure, fer un brindis, notar com m’adormo al costat d’algú,  rebre i donar abraçades i petons, comprar un pastísset, fer melmelada, que els rosers floreixin, adonar-me de les muntanyes nevades quan ha nevat, pujar a un cotxe molt i molt xulo, acompanyar al metge una persona estimada i dir-li  que tot va bé  i que la cuidaré i l’estimaré fins que ens fem vellets. Segurament serà a Comarques o molt a prop.



 *  Vaig copiar “ les alegres comares de Windsor”  de W. Shakespeare

divendres, 12 de febrer del 2016

Dormir a llocs diferents

Una de les coses que trobo més agradables de la llar és un llit ben fet amb llençols nets que facin una  discreta olor de suavitzant i que tinguin un tacte fi i suau. Sembla com si el primer dia que em fico en aquests llençols acabats de canviar  hi dormi més bé i tot. 
Però fins i tot  amb una cosa tan simple com  la forma de fer el llit   hi ha diferències entre els països.
Fa molts anys que em pregunto per que els suecs fan els llits de la manera que la fan i per que hi ha tantes diferències en la forma com dormen els europeus del sud i  europeus del nord. 
Per començar els suecs utilitzen uns coixins molt més petits i quadrats que els coixins que fem servir a Catalunya. Els catalans tenen forma de barreta llarga i acostumen a fer la mida de tota l’amplada del llit, 80,90, 70 cm  (x 2) segons siguin per llit de 80, 90, 135, 160cm. Els suecs tenen una forma quadrada que s’acosta a la forma del cap, si canvies el cap de lloc has de moure el coixí en paral.lel (!).  D’acord amb això les coixineres estan  aleshores confeccionades amb aquestes dimensions i formes. 
Em trobo que  tinc roba de llit  comprada a Suècia ( o a cadenes sueques)  de mides completament desavingudes  amb els coixins catalans, (tot i en tinc també de suecs) i no acaben de quedar bé  però no tinc altre remei que fer-ho servir igualment. Coixins massa grans o massa petits per a coixineres massa grans o massa petites, formes quadrades i formes allargades, un embolic gens estandaritzat.
Un altre tema són els llençols i els fundes nòrdiques. A Suècia les fundes nòrdiques són de mides justes, no acostumen a ficar-les per sota el matalàs, només les posen per sobre el llit i a vegades fins i tot les dobleguen fent una mena de "burrito" mexicà ( us en posaré una foto per veure com les he trobat a vegades als hotels). Les fundes nòrdiques aquí a Comarques fan una pestanya per que la puguis enganxar per sota el matalàs i no es bellugui mentre dorms. 
Però  el millor de tot és aquí encara tenim la sort de que a moltes cases, fan servir llençols i cobrellits dels d’abans, i que  fins i tot a les botigues s’en troben de nous,  fets amb teixits bons, de diferents mides, on pots col.locar-hi entremig una manta  o no, que pots doblegar la gira del coixí fent que el brodat o el voraviu surti arran de coixí  i quedi a la vista, quedant com un llit super ben fet, allisat i amb una presència que convida a estira-s’ hi i a descansar d’immediat. 
A Suècia això ha desaparegut totalment, i només deu quedar a les cases velles on hi viu gent molt gran que a mida que es va morint ho va deixant per a les subhastes que fan els parents quan buiden les cases.
Quan vaig a Suècia tinc debilitat per les botigues de segona mà i remeno entre els seus tresors la roba de llit antiga (moltes vegades per estrenar) que els suecs ja no volen ni regalada. He trobat coixineres de cotó cru (sense tintar) amb brodats, fistons amb filigranes i autèntiques meravelles per preus irrisoris que un cop rentades i planxades em fan tancar els ulls en el més bonic dels meus somnis. 
M’agrada poder ser jo qui valori  el que les mans d’un altre temps van saber fer amb delicadesa i amor.