De mica en mica

Sempre he considerat la constància com  una virtut molt preuada. Des de que vaig començar a escriure blocs l’any 2007 fins ara han passat alguns anys i en el transcurs d’aquests hi ha hagut molts canvis. El meu bloc original està inactiu des de el 2012 i en vaig obrir un altre que és el que esteu llegint. Cada vegada els posts són més espaiats, l’entusiasme dels inicis es va perdent i s’afluixa l'inspiració i costa trobar temes interessants. També m’ en adono que molts blocs que seguia han anat tancant. Alguns deixen d’escriure del tot, altres es bloquegen i ja no són accessibles, i d’altres que llegia dins dels blocs que tenia enllaçats com que ja no hi són els he perdut la pista totalment.

Què fa que la gent tanqui un bloc o que deixi d’actualitzar? No ho sé i segur que  deu haver-hi diferents raons.  Jo mateixa he passat per èpoques que m’ha fet molta mandra publicar un nou post, potser no he trobat temes de què parlar, potser no he tingut temps o he estat desmotivada però m’he obligat a no deixar-lo del tot. Perque sé que, encara que de vegades em costi,  en realitat m’encanta tenir el meu bloc, escriure i fotre el rotllo  als pocs lectors que em segueixen.

És el meu hobby. És com una peça de teixit que es va teixint a poc a poc, amb un trocet cada vegada. Si vas seguint el  fil pots descobrir de quanta i de quina matèria està fet aquell teixit. Si un s’hi fixa amb cura podrà veure quines són les puntades que van costar més de fer o on hi van haver nusos difícils o fins i tot alguna tara original del teler. El meu bloc és com el sudari de Penèlope que quan s’escriu es  teixeix i  al llegir-lo es desteixeix. I al final no en queda res. Paraules que s'emporta el vent.