A partir d'avui

Fa un moment teniem quinze anys. Ho saps i ho sé.

Tanquem els ulls i ens passa pel cap tota una vida. A  una velocitat ultrasònica,  flash, flash et venen imatges de dies i d’instants que van volar fa temps.

Ara ens tenim al davant l’un  a l’altre en una cita madura  i “oficial”. En tens  46 i jo 45 i no hem quedat per sopar com els de trenta anys; per dinar, com els iaios. Estem ben nerviosos i quina tonteria  oi? amb tot el que ja hem arribat a passar en les nostres vides! I ara ens posem nerviosos perque és un home ben plantat o una dona interessant. Tenim els nervis a flor de pell i estem al cas de cada paraula que ens diu, de cada gest o de cada comentari. Va de farol? O de què va? O no va de res... estem ben desorientats. Però ens agrada. Ens agrada que ens facin atenció. Ser una mica especials. Despertar la curiositat i les ganes de l’altre. El nostre món es podria capgirar en un moment. Qui sap? Potser tot pot començar amb un whattsap i amb un simple dinar. El futur ho sap però tu encara no.

Jardí

Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.

Desamparats

El documental que va emetre dimarts passat  tv3 els desamparats, el dolor, revela una realitat ignorada per la inmensa majoria de ciutadans. Els menors que están custodiats  per l’administració, que han estat arrebassats dels seus pares sense una justificació prou evident.

Les través administratives i burocràtiques  s’imposen a l’impotència dels pares que veuen com els seu fills els són arrencats dels seus braços i de la seva llar en un obrir i tancar d’ulls. En un moment, un dia concret s’els enduen i ja no els tornen a veure. I si els veuen ja no és de la mateixa forma com els tenien abans amb ells.

El més indignant és que qualsevol persona, un veí, un familiar, un policía, un mestre o qualsevol persona que conegui els nostres fills pot posar una denuncia o un avís a l’administració demanant que un fill sigui retirat dels seus pares adduint qualsevol motiu. Hi havia el cas d’una mare a qui se li va prendre el fill pel sol fet que els avis materns creien que la mare no estava psicológicament capacitada. Els avis un matrimoni extremadament tradicional creien pel fet de seguir una dieta vegana i una vida una mica alternativa la seva filla no era poru bona mare.

La mare totalment resignada esperava el dia que el fill que tot just tenia 10 anys en complís 18 i recuperar-lo. I és que el sistema fa que quan s'engega la roda administrativa no hi hagi res que pugui aturar-la. I la desgràcia t'engoleix en un malson.
Em queda per veure la segona part del documental que es diu L'abús i que tracta de les entitats que  fan el seu negoci d'aquestes situacions tan dramàtiques.

Vet aquí

Passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Passen de forma implacable, el temps engoleix la vida. Ho veig quan torno cap al blog i llegeixo el que he escrit al llarg del temps.

Sóc al mateix lloc però més vella, més cansada amb les idees gens clares. Em faig gran però no més savia, en tot cas més desconfiada. No confio en res ni en ningú. Potser, només en la tendresa que m’inspira el meu fill estimat.

Em mirallo i em veig una cara  passada, amb rictus desafectat, sense frescor, la pell apagada i de senyora gran. No m’agrado, cada vegada m’agrado menys i és més difícil arreglar-me i quedar “mig guapeta” com quedava abans.

El meu futur és dins un taüt. Com  el futur de tothom.

No em fa il.lusió res.

Fa un any vaig escriure que havia d’anar avançant, que comencés el meu projecte, que tirés endavant que d’aquí a un any seria en un altre lloc, hauria fet camí. I ara em veig ingènua i res o gairebé res ha canviat. El meu projecte s’ha perdut.

He invertit temps, diners i il·lusions i de res ha servit. Segueixo pensant que voldria tenir un projecte propi, però tot és massa difícil, massa complicat, o massa arriscat. No vull sortir de la meva zona de confort o em fa por.

He fracassat o m’he adonat que fracassaria i he frenat de cop. Ni tan sols sé si he après alguna cosa. Vet aquí

Emboirades

De vegades les èpoques de canvis són revulsius que centrifuguen idees unes darrere d'altres, algunes es descarten, d'altres romanen, d'altres s'envan i tornen insistint com corcons pesats que  no vols escoltar però que allà segueixen amb el seu mantra, repetint i repentint fins que no les pots obviar. Alguna cosa deuen voler dir si tornen aquelles idees ximples i esbojarrades sense sentit un i altre cop a confondre el cap.

També en el moments de canvis el cos és torna més sensible a les sensacions, a les angúnies,  al malestar, al benestar, però un creu que quan torni la calma será més fàcil discernir el que compta de veritat del que no, de les xurrades. 

Peró i si la calma triga molt en arribar i les idees i sensacions t'envaeixen tan el cap i el cos que cal fer alguna cosa?

Tot l'estiu amb dolors musculars potser vol dir alguna cosa més que em vaig fer mal treballant a l'hort?

Engegar-ho tot a dida, explosionar per tornar a l'origen, trencar barreres i barrots, ser lliure? Moment zero.

El que no sabem de la gent

Ens trobem de casualitat en un restaurant de Comarques. Totes dues parelles hem escollit el mateix lloc per anar a fer un menú  diari al migdia.

Nosaltres però ja estem als postres i ells dos tot just arriben. Ens saludem i conversem animadament. Som molt amics, sobretot ella i jo que som amigues desde els catorze. 

La resta de comensals del lloc ignoren el que ells han passat, estan passant i arrossegaran com una lllosa per sempre. Cada persona és un món, cada familia un univers. Desde fora res els fa diferents a la multitud, a la gent anònima. Un ho pot ignorar o es pot preguntar o simplement ni hi pensa. Una parella de quaranta i pico, com totes les altres però jo i el meu acompanyant sabem que el que la vida els va dur va ser el més terrible que a un li pot passar.

Trucada de seguiment

-Truquem de la Creu Roja, és per veure com estan si necessiten atenció, medecines o que passi algun dels nostres voluntaris.

 -No. Estem bé. Anem fent

-Quantes persones viuen al domicili?  Al registre diu que hi ha dos menors.

-Ara vivim sis persones perquè la meva mare ha hagut de deixar el seu pis i ara viu ella i el seu fill petit amb nosaltres. Som tres menors i tres de grans.

-Tenen feina?

-Sense assegurar. Jo faig unes hores de neteja i la meva mare també, vint hores setmanals en una cuina d’un bar. El meu home no treballa  i ja no cobra res de l’atur. Però ens arreglem com podem.

En positiu

Coses bones que observo:

-Vaig caminar vint minuts ahir  a la tarda. He de fer-ho més. Hauria d'imposar-me 4 dies a la setmana de caminar i moure'm sí o sí.

-He rebut un paquet meravellós d'una compra online que he fet, i em moro de ganes de  provar les peces.

-Avui fa fred però un sol espectacular. Es veu la neu al fons de l'horitzó i el dia llueix totalment brillant.

-Em fa molta il·lusió que arribi aviat la primavera. Vull treballar al jardí:  plantar flors, arreglar l'hort i que tot llueixi verd i florit.

-Properament faré un post sobre la meva teoria de la classe mitja,  la seva bondat i els beneficis dels països que tenen una molt àmplia classe mitja.

-I si una cosa és bona o molt bona és que tinc la sort de pertànyer  a la meravellosa classe mitja.

-Veig el  meu fill content i emocionat amb el fet de compartir el 50% del seu temps amb una nena a casa. Els atacs de riure incontrolats i incontrolables són cada vegada més escandalosos.

-Riem molt tots adonant-nos d'aquest fet.

-Hem pintat  una pissarra a la cuina  per escriure missatges. La clau està en escriure-ho en positiu.

-Em sento profundament estimada i és un sentiment aclaparador.

Voluptuositat

A part de la pressió que tenim algunes dones (una mica perque volem, també cal dir-ho) per ser sempre bones mares, anar sempre arreglades, dur la casa bé, ser professionals, ser bones amants, bones cuineres, etc… Les dones amb curves tenim una pressió afegida i és que lamentablement, tot i l'esforç que fem amb els anys per acceptar-nos tal com som, encara la societat ens considera com a persones amb cossos excepcionals. O si no, digueu-me perque hi ha tantes marques de moda espanyola ( mango, zara, springfield, massimo dutti ) on el tallatge és ridículament petit, però especialment, no només petit perque siguin  mides petites, si no petit i SENSE pit. 

Amb les nostres formes no ens cenyim als cànons de bellesa “normatius”.  O bé se'ns qualifica de talles grans, o bé se'ns fica dins del sacs de "voluptuoses”. És molt probable que en realitat no siguem ni una cosa ni l'altra.  Que siguem menudes però amb formes, i que siguem dones amb un estil  d'allò més casual o  fins i tot seriós i que de voluptuoses només ho siguin les nostres paraules per fotre un rapapolvo a algú.

A les fotos: Monica Bellucci, Ashley Graham, Sofia Vergara i Salma Hayek.

Totes actrius i models amb curves estupendes.

Crisi professional

Tinc una crisi professional que fa molt temps que em dura. Ja fa anys que dono voltes a l'idea de deixar el món de la feina pels altres i de fer alguna cosa que m'ompli i em satisfaci personalment.

El mal és que m'agraden moltes coses, sóc una tastaolletes a qui li han interessat molts temes diversos al llarg de la vida però no n'hi ha cap que destaqui per damunt dels altres. A més sóc maldestre amb les mans i jo , el que és jo, no sé fer res gaire bé. És a dir a nivell d'especialització, no sóc bona amb cap ofici com ho és la meva mare, no sóc bona fent manualitats com amigues que conec que fan autèntiques meravelles, no sóc cuinera professional, no sóc arquitecta ni interiorista. Però m'agrada molt la moda, m'agrada fer melmelades, m'agrada la decoració i crec que tinc bon gust. M'agrada organitzar coses, preparar escenaris i m'agrada vendre.

En podrà sortir alguna cosa amb cara i ull de tot això?

Aquest blog que llegeixo, m'ha escrit just les paraules que necessitava sentir: No et paris, segueix tirant , d'aquí un temps sense adonar-te'n seràs en un altre lloc.

Exercici descriptiu

L'home que vull és alt, `prim, ros, fort i valent. N'estic  enamorada   fins el moll de l'os. Té un somriure burleta que em deixa paralitzada com un raig làser quan va per mi, i un posat  dret i altiu que el pot fer semblar orgullós. Té un perfil contundent i els pòmuls alts. Les celles poblades i molt marcades. És un home molt masculí però de faccions petites i ondulacions suaus al rostre. Té la pell rosada, sempre calentona. Les seves mans són fortes i delicades.  Fan anar tota mena d'eines, mecàniques, elèctriques, sofisticades i simples, munten i desmunten fan i desfan, treballadores incansables. Les seves mans m'agraden molt.  El meu home és físicament molt atractiu però el que és més atractiu és la seva personalitat i la manera com em tracta a mi. No és gaire parlador, de vegades sembla que es guardi secrets, que segur en deu tenir de petits, mitjans i grans. En les seves fantasies hi ha tenir un castell  de mil anys i viure envoltat de tresors i col·leccions peculiars. El meu home és un home d'acció. Necessita moviment, és un caçador que busca la presa i que defensa el seu ramat.  És un vigilant  a l'aguait dels perills.  Un navegant d'aigua dolça que somnia trobar el botí  que uns pirates dels mars del  sud van oblidar fa dos-cents anys. El meu home té cops amagats, a vegades és molt romàntic i em fa tremolar d'emoció quan ho és. El meu home m'ho donaria tot, però no té ni idea que no vull res seu més que el seu cor. I que el meu, ell  ja el té guardat per sempre.

Bé, de fet crec que sí que ja ho sap.

Formació continua

Continuant amb l'apunt de la penúltima entrada al blog, Catalunya i Espanya han apostat molt poc en la formació d'adults. A la nostra societat s'ha prioritzat la formació dels joves  i que els joves  accedissin   a la universitat gairebé massivament, cosa que s'ha aconseguit abastament.

En canvi el que no s'ha aconseguit és que aquest percentatge de ciutadans que abandonen els estudis de joves, intentin recuperar l'interés en formar-se una mica més tard.

La meva experiència a Suècia, em va fer adonar que mai és massa tard per començar una carrera, que mai és massa tard per  a canviar de professió, que mai és massa tard per a repensar-se la vida que un vol tenir,  ni la feina que un vol fer o per recomençar de nou.

Vaig conèixer una noia  de 40 anys que iniciava  estudis de pedagogia especial. Entusiasmada amb la il·lusió d'un canvi de vida, la persona en concret havia treballat en una fàbrica d'aspiradors tota la vida, a la cadena de muntatge. Per ella la perspectiva d'una professió reconeguda amb una titulació que l’avalés va fer que aquesta persona  creixés com a individu. Es va transformar de tal forma que ja no era la mateixa d'abans. L'estudi d'assignatures teòriques va fer que es plantegés moltes coses i que veiés la realitat que l'envoltava d'una forma nova i diferent amb molt més criteri. ( O fins i tot amb molts més dubtes!)

Crec sincerament que ens faria molta falta això a la nostra societat. No tothom estaria disposat a invertir el temps i l'esforç que un plantejament d'aquesta magnitud comporta però sí que per a alguns seria la vàlvula que tornaria a donar sentit a les seves vides i que els faria recomençar de nou. Començar de nou és molt necessari de tant en tant. 

Cremar allò vell i fer foc nou.

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.

El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.

Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.

El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.

L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.

Deu ens agafi confessats.

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.

Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.

I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...

Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.

Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:

  

"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.