Un pop

A la nova feina em sento com un pop en un garatge.  Tinc molts dubtes de si m'he equivocat o no. De fet com que no coneixia la dinàmica de l'empresa,  era impossible que m'equivoquès, més aviat seria que la realitat no era com m'esperava.

Potser és que els darrers anys he estat molt "ben acostumada". La meva feina anterior no era idil.lica però la duia molt bé. Tenia temps per acabar la feina cada dia. Hi havia coses que podien esperar l'endemà, es mantenia un ambient cortès a l'oficina preguntant els companys què tal estaven, i fins i tot podia anar a buscar un  cafè o prendre'm sencera la pausa que em corresponia.

Ara, la realitat és molt diferent, i no ho atribueixo només a que sóc nova en el lloc, ni fer un cafè puc.

Arribo 10 minuts abans i plego mitja hora més tard de l'hora de sortida, o més, cada dia. L'hora de dinar  que legalment em correspon (60min) es redueix a 20 minuts de tupper a la cuineta del despatx, per atrapar tot el que pugui.  Surto amb el cap com un bombo amb dades, informacions, clients, comandes,  trucades de comercials , emails amb comunicats  de preus i atabalament constant de coses que no entenc. Tot és important i urgent i que cal que revisi i hi emprengui alguna acció. No dono a l'abast, no m'aclareixo i no presto com sempre he fet. Amb dues setmanes que fa que hi sóc, cada divendres he sortit amb la sensació que no estic treballant bé. No sé si és que és massa feina o és que estic saturada i no absorbeixo més input. A sobre he fet algunes cagades, una de grossa, altres menys.

No m'agrada. No m'agrado allà dins.

A l'espera d'un amor i Paul Auster

 

Durant les vacances vaig llegir El cuaderno rojo de Paul Auster. És un llibret molt petit, no és una novel.la,  ni un recull de contes. És un conjunt d'històries reals que l'autor ha unit perque tenen en comú les casualitats, l'atzar i les coincidències. El llibre desprèn la idea  que de vegades el que ens sembla una  simple casualitat  està  marcada per alguna cosa trascendental molt  semblant al destí. Si llegim les claus de les nostres vides i en veiem les "pistes"  l'atzar no és tan atzar si no una cadena de fets que ens porten definitivament cap a on en realitat volem anar de debó. Entre les anècdotes que explica hi  ha la historia d'un amic d'Auster que feia mots anys que estava sense parella després d'haver-se divorciat. L'amic no havia trobat ningú  que li fes el pes tot i haver tingut moltes cites amb dones interessants.  Un dia, un amic li va demanar que pensés si hi havia alguna dona al món  amb qui hi podria tenir-hi una relació de veritat. A l'amic divorciat li va venir al cap una dona amb qui havia tingut una  amistat molts anys enrera, però malahuradament  havien perdut el contacte. A partir d'aquella conversa, l'amic d'Auster va començar  a pensar molt i molt amb aquella dona fins que un  dia després d'aquesta mena de "conexió telepàtica" la dona en qüestió el va trucar. Es van començar a veure i al cap de poc es van casar i van tenir fills.
La mateixa nit que vaig llegir aquesta part del llibre jo vaig somiar amb un amic meu. Va ser un somni molt real, d'aquells que et deixen una bona sensació durant  varies hores al matí.  És un amic amb qui hi va haver un cert "feeling" fa molts anys però mai va passar res entre nosaltres entre altres coses perque llavors tots dos teniem parella ( igual que la narració d'Auster).
Amb aquest amic sempre m'hi he trobat bé. Sempre hem tingut coses de què parlar i em fa riure com explica les seves històries. No sé si encara hi ha TSNR entre nosaltres però sí que sé que en un temps n'hi va haver.
Ara jo no tinc parella i ell està separat i surt amb altres senyores, segons ell, "per distreure's".
Què creieu que seria més efectiu? pensar molt intensament en ell  Durant uns dies  i  li he d'enviar el link del meu blog, per si com alguns homes, no és receptiu a les meves vibracions telepàtiques? Hahaha! ;))