Tinc la impressió que cada cultura té les seves preferències
anatòmiques.
Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que
explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).
La cantant/actriu
Dolly Parton era una abanderada de les
preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves
compatriotes.
A Europa, en aquesta línia, hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment una cara ben bonica!)
El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica més aviat serena i
harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més
del compte a fer volar la imaginació i a la
puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.
A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.
2 comentaris:
penso que no és ni qüestió de mides ni de modes....la qüestió és que ens agraden totes...
tenir una mica de tot es demanar massa, no? :P
Publica un comentari a l'entrada