
Amb els anys m'he adonat que la seva joventut era el factor clau
per entendre la seva falta de
responsabilitat. No és que fossin uns frescos i uns tranquils és que eren massa
joves, no veien els perills i per això no posaven límits.
Estaven massa cansats amb tres fills petits com per educar
de veritat posant límits i normes i el
més còmode era deixar-nos fer.
Gràcies a això, a que els meus pares volien alliberar-se de
nens uns dies cada any, que des de ben
petita els meus pares m'enviaven a mi i
als meus germans de colònies d'estiu. A la tornada de la meva primera experiència
em recordo haver compartit amb les amigues de l'escola aquella convivència reveladora.
M'havia fet gran, havia descobert les coses de les que era capaç jo sola.
Vaig tornar dient paraulotes, vaig tornar sabent enfilar-me
com un mico als arbres, sabent parar l'orella a les converses dels monitors,
sabent dominar els “nois” fent lluites, guanyant un pols, un salt d'alçada o fent un joc de nit que t'hi cagues.
Vaig tornar sent jo mateixa, no era ni la filla de , ni la
germana de. Era només jo. Els amics que
vaig fer m'acceptaven tal com era, pel que feia i com ho feia. No havia d'anar
amb el pack dels meus germans que eren més petits. Anava amb nois i noies de la
meva edat o més grans. Va ser meravellós. Em vaig convertir en mi.
I aquesta és l'educació privilegiada que vaig rebre i de la
que parlava abans. No només vaig descobrir qui era, que amb això sol, ja n'hi
hauria hagut ben prou. Vaig aprendre a compartir, a ser acceptada i a acceptar els altres, a ser estimada i a estimar ; a col.laborar, a fer pinya, a
tenir cura els uns dels altres, a formar part d'un grup. Que cadascú hi comptava
i que la feina de cada u era molt important. A que ningú quedés exclòs ni
endarrerit. A que si algú es trobava malament o es feia mal calia
ajudar-lo. A que entre tots aquelles
colònies eren els millors dies de l'estiu i de l'any. A sentir-me orgullosa i especial per formar-ne part.
És el millor regal que em van fer.