Preferències anatòmiques i culturals

Tinc la impressió que  cada cultura té les seves preferències anatòmiques.

Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint  a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).

La  cantant/actriu Dolly Parton  era una abanderada de les preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves compatriotes.

A Europa, en aquesta línia,  hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment  una cara ben bonica!)

El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica  més aviat serena i harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més del compte a fer volar la imaginació i a la puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.

A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com  les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.

I després de tota aquesta disquisició comparant que si als americans els agraden els pits, i als europeus les cares em ve al cap la imatge més esbojarrada i catxonda de tota la Gran Bretanya, el vell verd de la comèdia i la seva  mania de perseguir culs, concretament culs de noies. Senyors i senyores l'inigualable  Benny Hill!

Jocs de paraules

Estirats al meu llit fent el mandra un diumenge al matí amb el meu fill fem jocs de paraules. Ens inventem una paraula que no vol dir res i comencem a posar exemples per a que de forma quasi màgica s’omplin de significat.

Uaiauí

-       -  Marcel porta’m el uaiauí que tinc una mica de fred!

-       - Aquell uaiauí era tan perillós i salvatge que fins i tot podia amenaçar els lleons

-       - Tinc mal de panxa, crec que el uaiauí m’ha fet mal.

-      -   El monstre uaiauí s’acosta... Arggggggggggg

D'Igoumenitsa a Ioannina

Vaig fer aquesta ruta fa molts anys, un estiu que vaig anar a Grècia a fer de voluntària pel Servei Civil Internacional.

Viatjava sola.Vaig passar la nit en una cabina de dones dins un ferry que sortia de Bari al vespre i que arribava al matí a la costa grega.  A la Cabina hi havia una infermera filipina que s’acabava de casar amb un anglès i que es traslladaven a viure  a Tessaloniki. (Em meravello dels detalls que puc recordar d’una coneixença fugaç de fa més de 18 anys) m’explicava que  a Filipines havia tingut de pacient un avi de molts anys que encara parlava espanyol  i que li havia ensenyat algunes paraules.

Arribant a la ciutat d’ Igoumenitsa la costa retallada i agreste visible desde dalt del Ferry em recordava la costa brava però encara més feréstega i més aspra. Racons de moltes roques, platges secretes i inaccessibles, aigues turqueses i transparents que balancejaven solitaries.

En aquesta època de l’any reviure aquests records em refresca. M’en adono i m’agrada imaginar que és en aquesta mena de llocs del planeta on voldria viure en realitat i no a la planuria de Comarques on s’hi cou un infern insuportable tres mesos l’any.

Igoumenitsa era llavors terra d’estrangers, hi havia molts establimets enfocats als nouvinguts, locals de servei als viatgers, però no em va semblar ben bé un lloc turístic sino un lloc on es podien contractar ferris,  bitllets d’autocars, llogar cotxes, locutoris (però no com els d’avui, aquells eren sense internet i sense mòbils, amb cabines per a fer trucades en aquella mena de confessionaris privats d’abans) però no per a quedar-s'hi. Un lloc de passada, un lloc d’arribada, d’entrada a un nou país. Una ciutat amb forasters desorientats que necessitaven urgentment eines per a reubicar-se.

Igoumenitsa

Albania quedava intimidadorament massa a prop per a que Igoumenitsa fos un lloc idil.lic d’estiueig i les seves altíssimes muntanyes envoltants eren massa inhòpites per ser acollidores, era sens dubte un port d’antics pirates convertit en port de gent de pas.

Després de desembarcar em vaig dirigir cap a l’estació d’autobusos. Hi feia una calor asfixiant i l'ambient era caòtic amb pudor de goma rescalfada. Vaig comprar un bitllet i vaig pujar despreocupadament a un autocar sense pensar que abans m’hauria d’haver senyat,  resat un parenostre i varies avesmaries.

El trajecte de poc més de cent quilòmetres i gairebé tres hores recorria la carretera més perillosa per on he passat mai. L’asfalt de pobra qualitat s’enfilava per colls de muntanyes amb un nombre infinit de curves, amb pedronets de maresdedeu i de sants plantats al cel obert dels miradors. Una carretera terrorífica amb diversos ports de muntanya gens despeciables i que s’em va fer eterna, pel traçat de la mateixa i per la poca traça del condutor que ens feia creure a cada curva que els passatgers moririem estimbats  en qualsevol moment

Al fons, Ioannina

Ja ben entrada  la tarda arribava a  Ioanninna, ciutat que s’alçava a la riva  d’un llac majestuós. M’hi vaig passejar sota un sol de mil dimonis mentre buscaba el lloc de reunió dels voluntaris, vaig mirar els seus aparadors, (i hi vaig reconèixer productes catalans!), vaig sentir la frescor del vespre d’estiu a la vora d'una aigua negra i quieta com mai he vist (el magnífic llac Pamvotida).

Mirar, escoltar, olorar i sentir.

En definitiva vaig aprendre a anar sola pel món. I per la vida.

I que per molts anys.

De quan vaig començar a ser jo mateixa

Crec que mai no he lloat prou l'educació que vaig rebre. Vaig tenir la sort o la desgràcia de tenir uns pares molt joves. Alguns amics meus i companys d'escola tenien uns pares més grans, alguns només  cinc o set anys més grans, però ja  amb això eren més posats i ferms que els meus. Els seus eren pares més restrictius, menys permissius que els meus a mai calia demanar permís per fer les coses. Altres amics podien sortir però tenien hora de tornada. Altres que no els deixaven anar d'excursió. A casa mai hi havia ni hora de tornada ni prohibicions de cap mena, exceptuant el fet que em repetien mil vegades que mai em comprarien una moto.

Amb els anys m'he adonat que la seva joventut era el factor clau per entendre  la seva falta de responsabilitat. No és que fossin uns frescos i uns tranquils és que eren massa joves, no veien els perills i per això no posaven límits.

Estaven massa cansats amb tres fills petits com per educar de veritat posant límits i normes  i el més còmode era deixar-nos fer.

Gràcies a això, a que els meus pares volien alliberar-se de nens uns dies cada any, que  des de ben petita els meus pares  m'enviaven a mi i als meus germans de colònies d'estiu. A la tornada de la meva primera experiència em recordo haver compartit amb les amigues de l'escola aquella convivència reveladora. M'havia fet gran, havia descobert les coses de les que era capaç jo sola.

Vaig tornar dient paraulotes, vaig tornar sabent enfilar-me com un mico als arbres, sabent parar l'orella a les converses dels monitors, sabent dominar els “nois” fent lluites, guanyant un  pols,  un salt d'alçada o fent un joc de nit que t'hi cagues.

Vaig tornar sent jo mateixa, no era ni la filla de , ni la germana de. Era només jo. Els amics  que vaig fer m'acceptaven tal com era, pel que feia i com ho feia. No havia d'anar amb el pack dels meus germans que eren més petits. Anava amb nois i noies de la meva edat o més grans. Va ser meravellós. Em vaig convertir en mi.

I aquesta és l'educació privilegiada que vaig rebre i de la que parlava abans. No només vaig descobrir qui era, que amb això sol, ja n'hi hauria hagut ben prou. Vaig aprendre a compartir, a ser acceptada i a acceptar els altres, a ser estimada i  a estimar ; a col.laborar, a fer pinya, a tenir cura els uns dels altres, a formar part d'un grup. Que cadascú hi comptava i que la feina de cada u era molt important. A que ningú quedés exclòs ni endarrerit. A que si algú es trobava malament o es feia mal calia ajudar-lo.  A que entre tots aquelles colònies eren els millors dies de l'estiu i de l'any. A sentir-me orgullosa  i especial per  formar-ne part.

És el millor regal que em van fer.

Hi ha gent dolenta

A un poblet bucòlic i pintoresc molt a prop de Comarques hi ha una farmàcia. La farmacèutica és una dona amargada, soltera o casada, amb fills grans o petits o sense fills que té la seva farmàcia com la seva cova preciosa i com el seu reducte imperial. Allà ella n’és senyora,  mana i remena com a emperadriu terrenal.

També hi treballa l’ajudant de farmàcia, una dona de mitjana edat, soltera o casada, amb fills o sense amb els pares ja grans. Un bon dia després d’anys i panys de fer les vacances justes, de no posar-se mai malalta adoptant actituds servils i educades, i entomant amb esportivitat aires de grandesa de la titular,  li diu a la seva “mestressa”:

- Miri, és que la semana vinent operen la meva mare i m’agradaria poder-hi ser.

El que obté per curta i rasa resposta, de l’impertinent i pocasolta boca de la farmacèutica és:

-Que l’operes tu a la teva mare?

Capbaixa i emmudida, l’auxiliar  deixa anar un silenciós “no” sense saber que més dir.

Dos dies després, com per art de màgia o d'electricitat divina,  la farmacèutica cau al bell mig de l’encerat mosaic de l'establiment amb una angina de pit traidora i aguda. L’auxiliar  que es troba reomplint els calaixos de medicaments no s’en adona fins que al cap d’una estona i amb un fil de veu la crida:

-Auuuuxiliar, auuuuxiliar ajuda’m…

                                                          ~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~ 

Hi ha persones que no sabria dir ben bé si es treuen el carnet d'imbècils en néixer o s'el guanyen a pols a mida que la seva vida avança. Buff! quina mandra.

Una anècdota

Durant uns anys,  mentre estudiava, em vaig passar els caps de setmana treballant en una botiga de roba d’un centre comercial. Eren  jornades de 12 hores de 10 del matí a 10 de la nit, amb una pausa  curteta per dinar. Ensenyava americanes, pantalons, roba d’home, de dona i de canalla. Uns dels clients que recordo eren una parella estrafeta amb un nen.

L’home era  molt baixet i calb amb una estructura física molt desproporcionada: cames molt curtes, braços molt llargs, cos estret. Tota  la roba que portava li quedava desgarbada i sobrera. La seva dona era també baixa però rodona  duia faldilla quasi sempre  ensenyant les cames gruixudes i blanques, tenia els cabells llisos negres i molt però que molt greixosos ( bruts diría jo). El nen, ho sé perque m’hi vaig fixar, era una monada.  
Una vegada van venir a comprar pantalons pel  marit. Com acostumavem a fer jo vaig prendre mides per fer-li fer la vora dels baixos. Imitant el que  feien les meves companyes (més experimentades que jo) vaig apuntar  amb agulles el troç que calia escurçar i vaig deixar els pantalons perque la modista els arreglés.  No tinc ni idea de com ho vaig fer, si em vaig equivocar o no, o com coi vaig fotre les agulles. El cas és que quan  la setmana següent va tornar la familia trap a buscar l’encàrrec,  els camals d’ aquells pantalons s’havien reduit a la mínima expressió i si aquell pobre home ja era lleig, camacurt  i malgirbat amb aquells pantalons posats, amb una evident falta de material tèxtil al capdavall,   feia una fila que no us la podeu imaginar. 
Jo savia perfectament que era culpa meva que alguna cosa no havia sortit com era previst. Que l’havia cagat. I molt. L’encarregada em va demanar explicacions davant d’ells i jo em volia morir. No podía mirar-me aquella gent  i parlar amb ells sense que em vingués un atac.  Savia que estaba mal fet però va ser superior a mí.  Mentre  la meva jefa discutía  amb ells com ho resolien jo m’havia d’amagar dins els emprovadors perque ningú em veiés pixar-me de riure amb total descontrol.

L' Alimentació és la nova religió

Estem vivint l’explosió de la medecina alternativa  i els seus gurús.  Apareixen davant dels nostres nassos els nous dimonis en forma d’aliments coneguts: la llet de vaca, el blat, la carn vermella, el sucre, el café, el peix contaminat. El mal de la societat de l’abundància, dels qui tenim tant de tot que ja no sabem què fer amb el que tenim.  Ara hem d’ aprendre a creure que tota la riquesa que tenim no és la bona sino que hem de sel.leccionar-la encara més. Ahir escoltant l’entrevistat del programa de Jaume Barberà, per moments hi vaig caure, per moments el vaig creure, sentint-lo parlar amb la seva convicció amb les seves dades (aparentment contrastades) amb un control absolut  de la veritat pura.  Un domini de coneixement empiric i críptic per als no iniciats que sortia de les seves paraules.  L’autoconvenciment que m’estava enverinant amb el blat, la llet, el cafè i el sucre va durar una estona. Després es va esvair com totes les teories radicals que m’intenten imposar a base d’il.luminacions.

Xevi Verdaguer, ens saps molt  del que sigui que saps, però  jo em seguiré regint per una mena de coneixement que  usualment no es dona per vàlid , la meva intuició. Si fa tuf de voler vendre fum segurament és que hi ha fum.

Ai,  si la meva avia hagués sentit el que deia, ella que havia passat tanta gana durant  i després dela guerra! Em sembla que l’hauria empaitat amb una escombra.