Vaig fer aquesta ruta fa molts anys, un estiu que vaig anar
a Grècia a fer de voluntària pel Servei Civil Internacional.
Viatjava sola.Vaig passar la nit en una cabina de dones dins
un ferry que sortia de Bari al vespre i que arribava al matí a la costa grega. A la Cabina hi havia una infermera filipina
que s’acabava de casar amb un anglès i que es traslladaven a viure a Tessaloniki. (Em meravello dels detalls que
puc recordar d’una coneixença fugaç de fa més de 18 anys) m’explicava que a Filipines havia tingut de pacient un avi de
molts anys que encara parlava espanyol i
que li havia ensenyat algunes paraules.
Arribant a la ciutat d’ Igoumenitsa la costa retallada i
agreste visible desde dalt del Ferry em recordava la costa brava però encara
més feréstega i més aspra. Racons de moltes roques, platges secretes i inaccessibles,
aigues turqueses i transparents que balancejaven solitaries.
En aquesta època de l’any reviure aquests records em refresca.
M’en adono i m’agrada imaginar que és en aquesta mena de llocs del planeta on voldria
viure en realitat i no a la planuria de Comarques on s’hi cou un infern insuportable
tres mesos l’any.
Igoumenitsa era llavors terra d’estrangers, hi havia molts
establimets enfocats als nouvinguts, locals de servei als viatgers, però no em va
semblar ben bé un lloc turístic sino un lloc on es podien contractar ferris, bitllets d’autocars, llogar cotxes, locutoris (però
no com els d’avui, aquells eren sense internet i sense mòbils, amb cabines per
a fer trucades en aquella mena de confessionaris privats d’abans) però no per a quedar-s'hi. Un lloc de passada,
un lloc d’arribada, d’entrada a un nou país. Una ciutat amb forasters
desorientats que necessitaven urgentment eines per a reubicar-se.
 |
| Igoumenitsa |
Albania quedava intimidadorament massa a prop per a que
Igoumenitsa fos un lloc idil.lic d’estiueig i les seves altíssimes muntanyes
envoltants eren massa inhòpites per ser acollidores, era sens dubte un port d’antics
pirates convertit en port de gent de pas.
Després de desembarcar em vaig dirigir cap a l’estació d’autobusos.
Hi feia una calor asfixiant i l'ambient era caòtic amb pudor
de goma rescalfada. Vaig comprar un bitllet i vaig pujar despreocupadament a un
autocar sense pensar que abans m’hauria d’haver senyat, resat un
parenostre i varies avesmaries.
El trajecte de poc més de cent quilòmetres i gairebé tres
hores recorria la carretera més perillosa per on he passat mai. L’asfalt de
pobra qualitat s’enfilava per colls de muntanyes amb un nombre infinit de
curves, amb pedronets de maresdedeu i de sants plantats al cel obert dels
miradors. Una carretera terrorífica amb diversos ports de muntanya gens despeciables i
que s’em va fer eterna, pel traçat de la mateixa i per la poca traça del
condutor que ens feia creure a cada curva que els passatgers moririem
estimbats en qualsevol moment
 |
| Al fons, Ioannina |
Ja ben entrada la
tarda arribava a Ioanninna, ciutat que s’alçava
a la riva d’un llac majestuós. M’hi vaig
passejar sota un sol de mil dimonis mentre buscaba el lloc de reunió dels
voluntaris, vaig mirar els seus aparadors, (i hi vaig reconèixer productes
catalans!), vaig sentir la frescor del
vespre d’estiu a la vora d'una aigua negra i quieta com mai he vist (el magnífic llac Pamvotida).
Mirar, escoltar, olorar i sentir.
En definitiva vaig aprendre a anar sola pel món. I per la vida.
I que per molts anys.
3 comentaris:
saber sobreviure als inconvenients sense haver de trucar a cap porta ,es i serà sempre un gran do
Albania? Aquests no estaven sempre en guerra?
Sí Joan, però a vegades també cal saber demanar ajuda si la necessites.
Albània té una costa fabulosa, de moment sense explotar. És el país més pobre d'Europa, en guerra no ho sé. Són veïns dels grecs! Quan hi era , els grecs es queixaven que els albanesos entraven il.legalment a Grècia travessant les muntanyes d'aquella zona (de més de 2000m!)
Publica un comentari a l'entrada