dilluns, 2 de gener del 2017

Gaudeix la vida, no hi ha assaig previ.

Vaig escriure petits contes per a ser llegits en veu alta el dia del sopar del 24 de desembre que faig cada any. Ens ho vam passar molt bé.
Cada conte anava dedicat a una persona de la taula. Us els deixo aquí:


D
Una magnòlia gegant  al mig d'un jardí vigilava com els rosers es feien grans. A poc a poc els rosers desplegaven les seves flors, pètals i espines, fent uns poms de tots colors perfumats i vellutats que cap altra planta podia igualar. La magnòlia omplia de verdor el jardí amb les fulles i s'alçava amb les seves flors blanques  que majestuosament governaven aquell jardí preciós. Les roses adoraven la magnòlia i la magnòlia estimava les roses protegint-les a ple estiu del sol implacable que les cremava.

  ************
D
El cargol surt al bosc  i  veu que comencen a caure gotes. Se’n va de pressa a sota una fulla per   no mullar-se. La pluja fa de mirall i el cargol veu que dins una gota hi ha un arc de Sant  Martí,  això només vol dir  que el sol ja torna a sortir!

  ************
I
La Patufeta ha d'anar a comprar però el dineret que li han donat és tan gran que no el pot agafar. Patim, patam, patum el  dineret comença a rodolar fins a la botiga arribar. Que compraràs  Patufeta? Ja ho podràs carregar tu tan menudeta? Voldré un cèntim de cigrons i que fins a casa hi vagin tots sols. Patim, patam, patum, cigronets ben rodonets cap a casa com coets ! 
                                                                                                  ************

Ramon
La cua final de la tempesta va succeir  un matí de febrer. Els esquiadors desapareguts eren  experts però això no va impedir que quedessin incomunicats més de vint-i-quatre hores. La parella  es va protegir en un angle estret que feia  l’ aresta de la muntanya. A l'escletxa de la roca els esquís i les motxilles de la parella els van fer de protecció i això va impedir que la neu  els cobrís del tot. Per sort, a l'estació  estaven preparats. El més preparat  de tots, en Bernat. Va  córrer i buscar sense parar i excavar i excavar  fins que va topar amb la primera mà. Estaven ben juntets quan els va trobar. Gaudien d'una  temperatura corporal de 36 graus i mig. Tenien fred i gana, però en Bernat només els duia un trista una bota de brandy.  No en va quedar ni una gota.

***********
M
El Bernat pescaire és un ocell molt gran, el podeu observar ben a prop d'aquí si us atureu un moment al mig del pont del Ter, el pont vell de Roda.  Es blanc,  té un coll llarg, i un bec també molt llarg com les pinces d'un cuiner. Aquest  bec  agafa els peixos amb una traça espectacular que semblen  les tenalles del cirurgià més especialitzat. La panxa plena d'en Bernat és el cistell que voldria el jove, que veu com en Bernat pesca més que no pas ell mentre ell, el jove té el cistell i la canya sense estrenar.

 ************
P
En el silenci de la natura, la casa està buida, els antics habitant fa ja molts anys que han marxat. Tot just se sent la remor de les fulles dels arbres que envolten  la casa. La calma i la serenitat conviden a la meditació. El cel és blau i enlluernador, el sol escalfa i la seva energia davalla al damunt de  la matèria viva i inert de la terra. Molt lluny de la masia un home es feia preguntes sobre la vida però ara, ja fa temps que no se les fa. Només viu, sent el present, i s'uneix amb bondat a l'univers que l'envolta. Tot ell és univers i el seu cor batega al mateix ritme.

  ************
P
Madrid,  març de 2016. Es passeja per la Cuesta Moyano un senyor amb barret, força elegant,  va mirant amunt i avall les parades de llibres de vell. Tots els títols que li criden l'atenció són llibres que ell ja té, obres més que conegudes de la seva col·lecció.  S'atura davant d'una parada i llegeix la tapa d'un volum ufanós enquadernat amb pell. L’agafa, se’l mira , n’estudia les guardes per si hi veu cap senyal. Gira full. Veu la marca a la primera plana. Com és possible? Casum l'olla! Però si aquest llibre era meu!

  ************
M
No podia imaginar de cap manera que aquella nit, la nit més especial de l'any li tocaria treballar. I curiosament treballar d'una feina que no era la seva. La que feia habitualment . La seva millor amiga havia obert una sala de festes i li havia demanat que: si us plau, si us plau!  li dones un cop de mà la nit de la inauguració. Ja la tenim aquí amb uns talons de pam i un vestit cenyit i un somriure fabulós oferint còctels de benvinguda a tots els convidats. Espera només   que els companys de l'hospital no la vegin aquí  “fent guàrdia”.
  ************

L
La joveneta de la família feia màgia. Tenia un do especial. Agafava els objectes i els feia desaparèixer o de tant en tant també agafava un paper qualsevol, el doblava, l'arrugava hi feia milers de plecs i TXAN!i el convertia en un avió supersònic, en una au del paradís, en una nina xinesa… Tenia un do especial. Tothom que coneixia aquella joveneta ho intuïa però se'n van acabar d'adonar el dia que va marxar de casa un matí i a la tarda va tornar vestida de lluentons i convertida en estrella de circ. L'havien contractat per tota la temporada.

  ************
M
Recepta de Nadal: Agafes 100 g de família i un granet de companyia.  Afegeix quatre pessics d'amor, un grapadet de caliu ( el de les abraçades és el millor). Tres gotes  d'humor barrejat i un parell de cullerades de somriures  (sobretot  el dels nens). Quan tens tot això  al bol, hi tires  els bons records de sempre, al final de tot .Tot ben barrejat al forn 5 minuts i ja està llest per disfrutar.

  ************
G
Fa molt temps  s'havia dedicat a l'esport. Però coses que passen, una lesió li va fer malbé el menisc. Des d'aquell moment l'esport  rei el veia només per la gran pantalla, i si podia des d'un bar on hi hagués força ambient, encara molt millor. Enyorava poder córrer darrera la pilota un altre cop, però es  jurava  a si mateix que si algun cop li passava pel cap  tornar-ho a fer;   mai, mai, mai,  seria en un partit d'aquells típics de solters contra casats. 

                                                  ************


 També us deixo el menú boníssim que vam preparar  a casa a quatre mans:












dijous, 29 de desembre del 2016

Resultat de les resolucions 2016


A principis de 2016 vaig escriure aquestes resolucions, i en general estic força satisfeta de com les he anat tenint presents, però la veritat és que algunes s'han quedat a mig fer o continuen sent difícils d'aconseguir.
Resum de com ha anat la cosa:

1- Aquest any he fet esport de forma mantinguda entre els mesos d'abril a Octubre.  Estic contenta però he d’augmentar la meva activitat física. A veure si el 2017 s'estableix com l'any definitiu de la rutina esportiva.
2- Amb un ingrés hospitalari inclòs, la meva salut se n'ha ressentit. Caldrà fer dieta depurativa els propers mesos i posar-me les piles amb l'alimentació.
3- La relació amb el meu fill segueix sent un misteri. El més difícil dels propòsits i no aconseguit. Vivim en mons diferents.
4- El 2017 tindré un jardí per tenir les meves flors en les millors condicions. Ara només caldrà trobar temps.
5- FET. El bany va quedar molt bonic. Però ara ja no el puc disfrutar perquè la nova vivenda té dutxa.
6- FET però cal tenir constància. La roba vella i els trastos s'acumulen si no hi estàs a sobre.
7- FET 
8- Treballant-hi dia a dia i millorant. Massa vegades m'atabalo per coses que no tenen importància.
9- S'intenta però els llibres han quedat substituïts parcialment per series.
10- Pendent, però amb ganes. Sempre que la conversa sigui interessant. Potser aquest any serà memorable...
11- Molt difícil estalviar. Sempre. No sé si tornar a posar aquesta resolució per aquest any  2017 sabent com em va...
12- Aquest propòsit és vigent. Tinc molts projectes en ment i ganes de fer volar coloms.


dijous, 22 de desembre del 2016

Formació continua

Continuant amb l'apunt de la penúltima entrada al blog, Catalunya i Espanya han apostat molt poc en la formació d'adults. A la nostra societat s'ha prioritzat la formació dels joves  i que els joves  accedissin   a la universitat gairebé massivament, cosa que s'ha aconseguit abastament.
En canvi el que no s'ha aconseguit és que aquest percentatge de ciutadans que abandonen els estudis de joves, intentin recuperar l'interés en formar-se una mica més tard.
La meva experiència a Suècia, em va fer adonar que mai és massa tard per començar una carrera, que mai és massa tard per  a canviar de professió, que mai és massa tard per a repensar-se la vida que un vol tenir,  ni la feina que un vol fer o per recomençar de nou.
Vaig conèixer una noia  de 40 anys que iniciava  estudis de pedagogia especial. Entusiasmada amb la il·lusió d'un canvi de vida, la persona en concret havia treballat en una fàbrica d'aspiradors tota la vida, a la cadena de muntatge. Per ella la perspectiva d'una professió reconeguda amb una titulació que l’avalés va fer que aquesta persona  creixés com a individu. Es va transformar de tal forma que ja no era la mateixa d'abans. L'estudi d'assignatures teòriques va fer que es plantegés moltes coses i que veiés la realitat que l'envoltava d'una forma nova i diferent amb molt més criteri. ( O fins i tot amb molts més dubtes!)

Crec sincerament que ens faria molta falta això a la nostra societat. No tothom estaria disposat a invertir el temps i l'esforç que un plantejament d'aquesta magnitud comporta però sí que per a alguns seria la vàlvula que tornaria a donar sentit a les seves vides i que els faria recomençar de nou. Començar de nou és molt necessari de tant en tant. 
Cremar allò vell i fer foc nou.

dimecres, 21 de desembre del 2016

Cap

El director general nou de trinca que tenim  a l'empresa s'ha ben retratat al dinar de Nadal d'aquest any.
El menú triat per ell, incloïa  un pica-pica, un grapat de plats principals per a escollir,  quatre o cinc postres,  vi de la casa, aigua, pa, cafès etc.... El restaurant era un lloc rústic, d'embotits i carn a la brasa, sense pretensions, ben conegut a Comarques i amb més de 40 anys de trajectòria i taules plenes a vessar. De bones a primeres, es fa portar la carta de  vins.  L'ànima caritativa  ens regalava a tots  nosaltres els pobres treballadors assalariats i súbdits feudals, que no podem distingir amb criteri ni sabem de bons vins, 3 ampolles de  “Frotos”, per a que poguéssim saborejar les delícies de la vida que ens estan prohibides ( i que evidentment ell coneix molt millor). Ens porten com a part del pica-pica entrant, un carpaccio de peus de porc amb escalivada, una menja senzilla però gustosa i ben preparada. El comentari en veu alta  del nou cap: “els peus de porc per als porcs”. Ell no els va tastar i ens va catalogar de porcs a tots qui ho vam fer. La mestressa del restaurant s'acosta preguntant si faltava res i si tot estava correcte. També llavors va deixar anar comentaris poca- soltes a una senyora de més de 70 anys que du tota la vida treballant.
Aquest director que ens han posat, encara no el coneixem gaire. Hi hem tingut poques converses i les que hem tingut han estat per temes laborals molt concrets i poca cosa més. Es va passar mig àpat desaparegut fora el local, parlant pel mòbil, i l'altra meitat la repartint critiques al  menjar i passant el braç per la cadira de la comercial, adoptant una actitud molt intimidadora gens professional, que els feien semblar més una parella que no pas superior seu.
El seu llenguatge corporal parlava sol, tombat cap a ella ignorant els altres comensals, acorralant-la, agafant-li el seu vas de cervesa i bevent-hi d'ell davant de tothom.
L'hem conegut més veient com es comportava en aquest dinar que no pas amb les accions realitzades a l'empresa durant el mes que porta en aquest càrrec.
Deu ens agafi confessats.


dijous, 15 de desembre del 2016

Capital humà

Catalunya hauria de ser un estat on es valorés moltíssim l'esforç personal. Països com  Dinamarca, Suècia, Finlandia o Holanda valoren que els seus ciutadans es vulguin formar. Valoren el coneixement.
Si un ciutadà rep una formació, el capital humà d'aquell país es revaloritza. Si els ciutadans formats es queden al país tot aquest valor  es queda al país. Al cap i a la fi és la gent que fa les coses i es la gent que aprèn, la que té capacitat de fer-les. A l'estat espanyol li importa una merda que el talent es quedi a Espanya. Al contrari sembla que incentivi que la gent formada s'en vagi a altres països. No hi ha oportunitats per a ells. No hi ha cap mena de mercat laboral que obri la porta a molts d'aquest joves. Molts no tornaran. Es quedaran als països que els han donat l'oportunitat. Espanya perd talent i diners i capital humà amb aquesta falta de política  d'oportunitats.

Catalunya només podrà sortir-se'n si es desmarca d'Espanya i crea aquest mercat per al talent i que  els joves formats es quedin i que joves d'altres països arribin amb el seu devessall d'idees,  d'iniciatives i d'empenta.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Sabó d'Alep

Fa anys que conec el sabó d’Alep. Alep és una ciutat de Síria on fa més de 3500 anys s'hi fabrica un sabó de renom internacional. És el sabó més antic que es coneix i que encara es consumeix  amb el mateix  mètode de fabricació. És el precedent del sabó de Marsella. L'aspecte que té és de cub quadrat o rectangular de color marró per fora i verdós per dins, molt untuós si es mulla.
Està fet amb oli d'oliva i oli essencial de la baia del  llorer.
Té propietats molt bones per  a la pell, és hipoal.lergènic i antisèptic.  S'utilitza per a combatre diverses afeccions de la pell com psoriasis I acné. I el seu perfum és molt suau.
Han bombardejat l'últim hospital que quedava a Alep. Primer van bombardejar els carrers i després van llençar les bombes damunt de les incubadores i els boxes de l'hospital. Res és sagrat, la guerra ho devasta tot. Les bombes arrasen vides d'innocents.
Nosaltres ens persignem, ens omplim de ràbia i impotència mentre ens ho mirem per una pantalla.




divendres, 11 de novembre del 2016

Novembre

Comarques, 11 de novembre,  Sant Martí, 8:30 del matí 3 graus positius de temperatura. Boira.
Trump ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica, Leonard Cohen és mort.
I  jo tinc ganes d’escoltar : So long Marianne.

Aquest juliol vaig estar llegint I buscant coses d’aquesta tal Marianne, arrel de la seva mort; i aquesta matinada ell ha mort...
Les històries reals dels cantants i dels escriptors mereixerien tan o més ser rapsodiades o novelades que les lletres que escriuen en les seves obres.
Quan ell es va assabentar que ella estava en fase terminal li va escriure aquestes línies:
  
"Well Marianne it's come to this time when we are really so old and our bodies are falling apart and I think I will follow you very soon. Know that I am so close behind you that if you stretch out your hand, I think you can reach mine. And you know that I've always loved you for your beauty and your wisdom, but I don’t need to say anything more about that because you know all about that. But now, I just want to wish you a very good journey. Goodbye old friend. Endless love, see you down the road."

M’agrada complementar les històries amb imatges, llavors em faig més l’idea del què va passar. Us poso una exquisida fotografia d’ells dos.