A una escola qualsevol de Comarques

És alta, porta ulleres i el cabell curt sense tenyir. Deu anar per la franja dels seixanta o potser més i tot. Treballa a l’escola. És la més rabiüda de totes. Fa  més de trenta anys que hi treballa sense formació. Mai ha volgut ni formar-se ni millorar professionalment. No estima els nens. Per ella és un modus vivendi, sense la més mínima vocació. Un contrast  brutal entre el personal titulat que adora la seva feina i omple els alumnes d’estima, respecte i coneixement.

 

A la “monitora vella” els nens la temen. Els té atemoritzats, aterrats.  Ha ridiculitzat a alumnes de 4 anyets davant la classe per  fer-se pipí, n’ha castigats a d’altres obligant-los a acabar-se aquell plat de verdura quan estaven  mig malalts, ha estripat de males maneres el full d’aquell nen que havia escrit unes precioses lletres  segons ella “massa grans” . No li agrada la feina que ha fet tota la vida. No estima els nens. Està amargada i ho fa pagar als més indefensos, als més febles que sovint encara no saben veure les injusticies.

 

Porta més de 30 anys a la mateixa escola. Perque ho permetem si tothom al llarg dels anys ha vist que la seva contribució a l’escola  feia més mal que bé?

Va escollir una feina equivocada. No li agrada la feina i no estima els nens i el que volem els pares és que els nostres nens siguin estimats.

080 Moda moderna

OMG! Els creadors de la 080 són epatants. Ooooh que transgressors i revolucionaris!!! Oooohhh! “Aiqueemdesmaio!”

No he vist gaires coses d’aquesta desfilada de moda però les poques coses que he vist em recorden massa, massa les  buides onades productives  que va patir el món de l’art durant les decades dels 80 i dles 90. Qualsevol ninyato de l’eixample feia art, i es creia artista. Molts  deien que eren pintors, escultors, creadors, jugaven amb materials i textures  o (pitjor encara)  “multimedia” amb video art. amb so incorporat (terror!!)  i de qualsevol cagarro (amb perdó) en deien obra mestra.

Alguns  eren autèntics  provocadors, altres eren vividors, pocs eren artistes, la buidor del seu cagarro ho evidenciava,  i dels artistes poquíssim produien obres belles.  Vull matisar que d’obres que commoguessin  n’hi havia més (  i aquestes ja les considero art, però peces que volguessin plasmar una  estètica superior, poques.) Cada vegada es feia més difícil no repetir-se, ser original, sense caure en el classicisme, en la tradició figurativa.  No obstant  hi ha grans artistes contemporanis que treballen llenguatges indiscutiblement actuals en obres de gran bellesa.  Però també hi ha hagut molt xarlatà. Massa. Ara en la moda passa el mateix.

Ahir sortia un dissenyador, un tal Manuel Bolanyo, que serà molt conegut en els cercles d’iniciats, of course, però  jo no el coneixia, sorry. Es veu que va treballar per Mango, (devia ser quan vaig deixar de comprar-hi per lo rara que s’havia tornat la seva roba). Els experts  parlaven de que la col.lecció estava inspirada en els anys 60 i 70 i que tenia una confecció i un patronatge exquisits.

Anem per parts.

 

A veure, si és  l’ofici de  dissenyador penso que per propia caracteristica de la feina el tallatge i la confecció han d’estar molt ben fets. S’ha de dissenyar la roba per a que pugui ser portada en cossos de persones. Sí, oi? És indispensable que la roba estigui ben tallada i ben confeccionada, que les sises siguin a la part del cos on toca , i els colls i els punys i les pinces també. Si això fos mal fet, pleguem i dediquem-nos  a una altra cosa!

Anys 60 i 70. En què? En la forma? Sí, bastant:  entallat i sises ajustades.   En els colors? Taronges brillants i verds espornejants? Sí però no junts. Molt bé ja hem aclarit la inspiració.

S’ho posará algú això?  És maca aquesta roba? Potser s’ho posará algú perque ha sortit de l’exclusiu món del dissenyi val una pasta gansa però no és elegant ni  la majoraia de gent es sent còmode d’aquesta manera. És ridícul. I no vull parlar de l’estilisme perque potser és encara pitjor.

La forma  és maca,  la roba queda ben posada, però és el traje d’un pallasso. Llástima de talent. Perque  a vegades només es vol ser raro, raro, raro i res més? És com si el dissenyador pensi, Que puc fer per semblar el més raro, raro, raro?

I afortunadament pel dissenyador, també hi ha una part de clients (una escassa minoria) amb aquesta mentalitat. Que em puc posar per semblar el més raro, raro, raro?

Ja no es pensa en estar guapo, quedar elegant, sino en buscar un efecte, raro. Provocar la  cara d’interrogant al vianant que observa un senyor vestit amb un cagarro.

 

 

Podeu veure la desfilada aquí i us en feu una idea. Potser us agrada...

 

 

Buscant l'efecte contrari

L’anava veient als diaris, a la tele. I pensava : És gran. Ja té els seus anys. Que estrany que estigui activa, que no es jubili. Quina expressió tan horrorosa té  a la cara, al gest facial, les mueques esperpentiques que fa. Sembla un ninot inexpressiu, una caricatura bisarra, un amago de rostre humà. Un monigote.

Per contra de l’efecte desitjat amb les intervencions que porta a sobre,  quan la vaig veure tan operada vaig pensar que era molt més vella, li feia més de 65 anys, per això em preguntava com era que seguia treballant  a la seva edat. Resulta que mirant, mirant ,  m’assabento que té  50 i pico d’anys!!! Si és jove encara!!! La molt burra amb tot el que s’ha fet fa creure la gent que té molts més anys del que semblaria si s’hagués quedat quieteta, sense tocar res.

 

Quina poció enverinada s’els ha ficat al cap a aquestes dones perque que essent bastant guapes i encara joves es deixin entabanar per la cirurgia plàstica i surtin amb aquestes cares espantoses?  Són espantoses, de veritat, són monstres. Quan  tens al davant una d’aquestes carotes no saps gaire com reaccionar. A mi em passa pel cap pensar: ” però, és de veritat aquesta tia?” És una persona? O què és. Perque ja ho veus que no és normal. Les expressions no són empàtiques, els somriures són glaçats, les paraules surten de boques  cosides que ja no saben vocalitzar, les comissures dels llavis no saben si tirar amunt o avall o enlloc. Jo, em quedo garratibada al seu davant, les trobo descaradament abominables. Em fan pànic. I preferiria tenir deu miliions d’arrugues que no pas  que no s’em pugui entendre el que vull expressar amb la mirada i amb el semblant.

 

 

Navegant

Els blogs són un misteri. Els tens, els abandones, els mig recomences i de tan en tant et trobes amb nous lectors que t’escriuen coses increibles que fan que t’animis a escriure un post tan xorra com aquest. Pel que sembla molta gent s’ha plantejat o es planteja ara, davant l’incertesa laboral, el fet d’ emigrar a terres nòrdiques. (Sé del cert que al poblet de “mè” on jo vivia, hi han arribat aquests últims mesos dues families de Barcelona!) Però abans de marxar tothom fa el mateix:  buscar informació a la xarxa.

 

Moltes lectures han arribat per l’interés per Suècia, per la curiositat de saber i Patapam! Es troben amb mi, amb el que era jo fa  uns anys quan vivia allà.  Navegant, navegant, van a parar al meu antic blog.

Alguns lectors deixen comentaris, altres em fan preguntes, altres m’han deixat el seu correu o el seu telèfon. I molts suposo, la majoria,  no fan res. Llegeixen. Tanquen la pàgina i potser no tornaran mai més. Tenir un blog és com tenir una vida paralel.la. Qualsevol cosa et pot arribar.

Després veuen el blog nou. I és com una finestra a una nova realitat. Una realitat que sembla gairebé un culebró sudamericà on nio hi passa mai res. Ja no en queda res de la catalana a Suècia.  Només uns anys de blog plasmats al núvol. Una vida a Comarques és una vida vulgar. La vida ordinaria que té tohom amb les seves boires i els seus dies de llum.

Catacrac

Cada x temps ens revisiten catacracs a la vida que ens obliguen a repensar que volem fer amb nosaltres mateixos.  N’estic ja molt farta d’aquests catacracs. Que trist és quan la nostra màxima ambició seria l’anar fent. Em  faria  d’allò més felic tenir petits projectes a l’abast  i  conèixer  amb certesa i previsió  el que vindrà durant els propers deu anys. Digueu-me avorridota, però sí. Voldria estabilitat i seguretat. Els inevitables catacracs o l’adonar-me que enmig del bosc frondós i bonicament disfressat hi havia  una trampa  malintencionada   on vaig caure, em posa de mala llet i de nou en aquest encreuament de camins.

M’agradaria creure en l’idea romàntica de que tot passa  per alguna cosa, perque  el que m'espera és millor,  però el cert és que el meu cervell racional m’evidencia que no és així, que la gent amb més desgràcies  pot acumular encara més desgràcies, una rera l’altra i que al final la vida és com és i no hi ha cap argument sòlid que faci creure que després de la tempesta surt el sol. Després de la tempesta a vegades hi ha més tempesta, pedregades, llampegades, allaus i inundacions, així de terrible, per sempre més fins que ens morim.

Només tinc clar que no  sé on vaig. No tinc ni puta idea del rumb que porta la meva vida. No tinc cap projecte ni personal ni professional, em sento tan  buida i tan  faltada de motius per fer coses que no li trobo gràcia a res.

He deixat de creure en les meves aptituds. Tenia un currículum molt “maco”, feia patxoca, pero no serveix de res.  Em falten la tira d’anys per seguir treballant però no hi ha feines  per mi, les empreses no  volen seniors ( hua hua seniors!!)

 

Quina societat de merda és aquesta on els més grans de 40 són considerats sèniors? Quina és l’edat “normal” doncs,  si els de 30 anys són encara juniors?! 

Guanyadors en maduresa

A moltes, com a mi, ens agraden els  actors que no són els típics guapos. Per exemple, tothom qui em coneix  sap que m’agrada en Hugh Laurie, i ja m’agradava quan feia l’escurçó negre.

També em va agradar en Kevin Spacy en una època passada. Però anys més tard vaig tenir un jefe que s’hi assemblava molt. Moltíssim, i em va deixar d’agradar l’actor per la proximitat com si diguessim.

Un altre actor que m’agrada és en Tim Roth que no es pot considerar una bellesa masculina standart. Sobretot a les seves primeres pel.lícules  on el seu aspecte imberbe l’obligava a representar papers secundaris de noiet  esprimatxat i simpàtic però amb  poca cosa d’atractiu, per exemple  a “Four rooms” era el  grum (botones) de l’ hotel que es tornava boig amb tot el que li feien passar. Però sobretot em va comencar a agradar quan va protagonitzar la serie “Lie to me”. La maduresa li ha anat molt bé a aquest actor i de ser un secundari graciós, ha passat a ser un home interessant i atractiu amb una personalitat que va de dins a fora i no com els bells recautxutats que tot es queda a la superficie. Un brindís per aquest senyor!

Falsos amics i/o veïns

Darrerament els polítics espanyols només fan que avisar els catalans de que la sortida d'Espanya comportaria tots els mals possibles: sortiriem de l'euro, sortiriem de la Unió Europea, sortiriem de l'Otan, ningú ens reconeixeria etc. Tot això suposadament, ens ho diuen  per un nostre bé.  A Catalunya ningú s'ho creu que ens ho diuen per un nostre bé.  Els catalans ja n'estem tips de monsergues no ens han cuidat en 300 anys d'expoli i de colonització i ara ens venen fent veure que es procupen per nosaltres i pel nostre futur. L'únic que han vigilat de prop ha estat la nostra explotació, que treballessim i generessim els diners que els seus espanyols no generen perque el tros del nostre pastis s'el repartissin entre ells.

 

Senyor Rajoy:

permetim fer-li arribar el meu parer sobre aquests avisos de fals paternalisme:

Enlloc d'amenacar amb una futura Catalunya papuslandia preocupin-se, vosté i els seus ministres, dels espanyols de veritat, procurin esbrinar i planificar de quina manera  les seves regions deficitàries s'en surtiràn quan Catalunya deixi de  contribuir "solidariament" (quin eufemisme per a l'expoli), que nosaltres els catalans ja ens  espabilarem solets perque ens vagi bé.

Salutacions cordials d'una catalana no espanyola,

Teresa

P.D. Deixi'ns votar.