080 Moda moderna

OMG! Els creadors de la 080 són epatants. Ooooh que transgressors i revolucionaris!!! Oooohhh! “Aiqueemdesmaio!”

No he vist gaires coses d’aquesta desfilada de moda però les poques coses que he vist em recorden massa, massa les  buides onades productives  que va patir el món de l’art durant les decades dels 80 i dles 90. Qualsevol ninyato de l’eixample feia art, i es creia artista. Molts  deien que eren pintors, escultors, creadors, jugaven amb materials i textures  o (pitjor encara)  “multimedia” amb video art. amb so incorporat (terror!!)  i de qualsevol cagarro (amb perdó) en deien obra mestra.

Alguns  eren autèntics  provocadors, altres eren vividors, pocs eren artistes, la buidor del seu cagarro ho evidenciava,  i dels artistes poquíssim produien obres belles.  Vull matisar que d’obres que commoguessin  n’hi havia més (  i aquestes ja les considero art, però peces que volguessin plasmar una  estètica superior, poques.) Cada vegada es feia més difícil no repetir-se, ser original, sense caure en el classicisme, en la tradició figurativa.  No obstant  hi ha grans artistes contemporanis que treballen llenguatges indiscutiblement actuals en obres de gran bellesa.  Però també hi ha hagut molt xarlatà. Massa. Ara en la moda passa el mateix.

Ahir sortia un dissenyador, un tal Manuel Bolanyo, que serà molt conegut en els cercles d’iniciats, of course, però  jo no el coneixia, sorry. Es veu que va treballar per Mango, (devia ser quan vaig deixar de comprar-hi per lo rara que s’havia tornat la seva roba). Els experts  parlaven de que la col.lecció estava inspirada en els anys 60 i 70 i que tenia una confecció i un patronatge exquisits.

Anem per parts.

 

A veure, si és  l’ofici de  dissenyador penso que per propia caracteristica de la feina el tallatge i la confecció han d’estar molt ben fets. S’ha de dissenyar la roba per a que pugui ser portada en cossos de persones. Sí, oi? És indispensable que la roba estigui ben tallada i ben confeccionada, que les sises siguin a la part del cos on toca , i els colls i els punys i les pinces també. Si això fos mal fet, pleguem i dediquem-nos  a una altra cosa!

Anys 60 i 70. En què? En la forma? Sí, bastant:  entallat i sises ajustades.   En els colors? Taronges brillants i verds espornejants? Sí però no junts. Molt bé ja hem aclarit la inspiració.

S’ho posará algú això?  És maca aquesta roba? Potser s’ho posará algú perque ha sortit de l’exclusiu món del dissenyi val una pasta gansa però no és elegant ni  la majoraia de gent es sent còmode d’aquesta manera. És ridícul. I no vull parlar de l’estilisme perque potser és encara pitjor.

La forma  és maca,  la roba queda ben posada, però és el traje d’un pallasso. Llástima de talent. Perque  a vegades només es vol ser raro, raro, raro i res més? És com si el dissenyador pensi, Que puc fer per semblar el més raro, raro, raro?

I afortunadament pel dissenyador, també hi ha una part de clients (una escassa minoria) amb aquesta mentalitat. Que em puc posar per semblar el més raro, raro, raro?

Ja no es pensa en estar guapo, quedar elegant, sino en buscar un efecte, raro. Provocar la  cara d’interrogant al vianant que observa un senyor vestit amb un cagarro.

 

 

Podeu veure la desfilada aquí i us en feu una idea. Potser us agrada...