Aprofita la vida. Pren riscos. LLança’t. Disfruta el moment.

De vegades passen coses. Arriben aires  nous com huracans que ho sacsegen tot provocant canvis en la vida de la gent de forma completament inesperada.

Davant de les novetats cal ser valent i honest per a saber-les reconèixer  i al mateix temps ser prou sensat com per no cometre errors.  Les decisions preses amb serenor solen ser més encertades que les que es prenen en la voràgine de les emocions.  

Però  de vegades,  molt poques vegades,  una veritat absoluta et mira als ulls i és impossible d’ ignorar-la. Llavors cal admetre el que està passant i assimilar els fets  malgrat ens costi, encara que sigui massa bo per nosaltres, encara que pensem que no ens ho mereixem, acostumats com estem  a ser protagonistes de la nostra discreta, insignificant  i mediocre existència. Per que de vegades la vida ens fa un regal, un premi a la nostra constància, a la nostra resiliència, al nostre pas per la terra més típic, tòpic i de perfil baix, una vida que passa desapercebuda, una vida de molts… com molts, en la que ja hi estem prou bé. I sembla com si quan ens arriba allò tan meravellós, aquella mena d’oportunitat d'or,  no pugui ser veritat, que potser el destí s’ha equivocat i ens ha tocat a nosaltres per error. Que en realitat li havia d’haver passat a algú altre per que no  ens ho esperavem, ni ho buscàvem, ni estàvem preparats,    però en el fons és clar que ho voliem!

Llavors és quan un ha de treure pit i agafar aire i dir : sí jo també vull ser l’actriu principal de la meva vida. Jo vull ser la noia guapa del film, la que al final es queda amb el noi guapo i  viuen feliços i mengen anissos per sempre.

Només afegir una recomanació: si mai algú que coneixeu de tota la vida però que en realitat coneixeu més aviat poquet, us convida a dinar. Accepteu! no sigueu imbècils, no dubteu ni un segon. Us poden passar coses meravelloses i la vostra vida es pot inundar de felicitat, com un huracà que ho sacsegi tot. 

C A R P E  that fucking D I E M

Carícies

De cop un dia obres els ulls i tens el que volies davant teu. És una veritat que t’aclapara, una certesa que mai has vist amb tanta contundència. És com si el món encengués els focus i il·luminés allò que et faltava, que no sabies que  et faltava però que és la peça del trencaclosques que et completa per dins. Ara sí. Ara sí. Ara estic bé, ara sóc jo de veritat. Amb tu sóc més jo que sense tu.

Em talles la respiració, se'm para el cor i em quedo immòbil saborejant-te, ets una obsessió deliciosa que em fetilla i em captura.

Tinc per tu un calze sagrat, un receptacle d’amor per a omplir de besades cada nit i cada albada. Et vull i et tinc. Em vols i em tens. Cap altre desig es pot implorar en el nostre altar de carícies. Sóc un regal per tu, ets un regal per mi, el més bonic del món.

Enamorar-se als 45 (quasi 46)

Com es pot sentir l’amor tan intensament? Com pot ser que de sobte em trasbalsi més no tenir-te als meus braços que tenir-t’hi.

Perque és quan t’hi tinc que em sento plena, que em sento jo. Que em reconec i que sé que sóc qui sóc. I vull ser només si sóc amb tu.

Amor meu, he caigut en la xarxa d’eros i m’hi he embolcallat com una reina. El vel cegador m'ha atrapat dins teu i el meu cor batega a mil revolucions esperant que passin els dies, les hores fins a poder tenir-te amb mi.

El meu seny navega en aigües arremolinades, s’arrossega entre el que vol fer, pot fer i   el que seria civilitzadament recomanable. :) ha! I acabo no fent res de tot això.

Com Curial i Güelfa hem begut d’aquest verí tan poderós que de tots dos en fa sols un.

Bevem la pòcima amorosa, besant-nos fins la matinada, i deixem que les nostres pells es fonguin fins la nit següent.

Estimat meu tinc un deliri d’amor per tu que fa elevar-me del terra i surar entre núvols de goig.

Klimt

Em fico aquí dins d'aquesta història,  i encara, sense que l’hagi descobert gaire em submergeixo en la densitat de l' emoció.

La meva pell reviu sensacions adormides. Em despertes, em fas tornar a la vida.

Em sento tan pletòrica que crec que és irreal.

És com si hagués estat anestesiada i apàtica durant tots aquests anys, i en obrir els ulls només vull trobar ben a prop la teva boca assedegada dels meus petons.

Amor, tendresa meva.  Benvingut.

Un home sol

Ei, hola! 

Saps? He caminat per aquest mateix camí. He trepitjat les mateixes pedres i se m’han clavat les mateixes putes espines  que s’et claven ara a tu.

Però això no és suficient per a que em vulguis a mi. Sé que et veus a tu al mateix lloc on jo era fa un temps. Aquest viatge és costerut i feixuc i dus encara la motxilla carregada de coses que de tan boniques que eren fan mal:  petals de rosa, somriures, records, complicitats,  dies, hores i minuts viscuts al costat d’una ànima bessona.

No t’enganyis.  Encara falta temps fins que puguis buidar aquesta motxilla i posar totes les coses que hi ha només dins el teu cor. Quan arribis a la via planera ja no et costarà tant i  caminar lleuger et serà fàcil. Veig la tristesa en els teus ulls. Veig un dolor latent que intentes amagar. Tu encara la vols i per això esperes, o esperaves. I ara què? T’has posat a caminar però amb el pes que portes i que el camí és llarg i costerut no crec que puguis arrossegar una ànima ferida com la meva. No sense fer-li mal. No sense que se li obrin les llagues al mig del camí i que tornin a sagnar.

Perquè ja saps que també a mi  la vida m’ha fet mal i m’ha esquinçat en mil trossos. No sóc la dona intacta que era ja fa massa temps. Sóc una nina de drap reconstruïda amb els repunts dels pedaços marcats al meu rostre.

Però no per això vull deixar de sentir que molt endins, endins de tot el farciment de llana i palla tinc un cor de carn i sang i que encara batega.
Sóc aqui amor, pren-me.

Preferències anatòmiques i culturals

Tinc la impressió que  cada cultura té les seves preferències anatòmiques.

Als vuitanta vèiem Dallas, Falcon Crest i “Los vigilantes de la playa” exhibint  a la pantalla l’exhuberant morfologia humana que explotaven les seves actrius amb una prestatgeria pectoral ben exposada digna de l'atracció del públic (sobretot del masculí).

La  cantant/actriu Dolly Parton  era una abanderada de les preferències corporals americanes seguint exactament la mateixa tendència davantera que les seves compatriotes.

A Europa, en aquesta línia,  hi havia la Sabrina, la Samantha Fox o fins i tot la Rocío Jurado (ehem) però en general les europees es caracterizaven més per tenir una cara bonica que no pas per l'ufana del seu pitram. (Que no vol dir que les americanes no tinguessin igualment  una cara ben bonica!)

El model de bellesa femení de les actrius europees s'ha caracteritzat per una estètica  més aviat serena i harmònica, amb unes faccions agradables, proporcionades que no convidessin més del compte a fer volar la imaginació i a la puja sobtada de la testosterona. Cossos puerils i cares bufones, que recordaven vagament la tradició pictòrica més clàssica d'occident, sempre continguda, sempre dins de la moralitat i el bon gust vigent.

A altres llocs del planeta les prioritats anatòmiques s'en van cap a zones més pantanoses. A l' hemisferi inferior: a l'Amèrica llatina o a Africa hi ah un clar interés en les corves postreres, amb casos extrems com  les natges de la JLo (nascuda a NY però de pares i cultura Puertoriquenya, és a dir llatina) o el moviment de cadera pronunciat de Shakira. No dic res dels especímens extraordinaris com la Sofia Vergara o l' Eva Mendes, perquè em semblen fabuloses al llarg i ample de la seva geografia. I qui digui el contrari menteix.

I després de tota aquesta disquisició comparant que si als americans els agraden els pits, i als europeus les cares em ve al cap la imatge més esbojarrada i catxonda de tota la Gran Bretanya, el vell verd de la comèdia i la seva  mania de perseguir culs, concretament culs de noies. Senyors i senyores l'inigualable  Benny Hill!

Jocs de paraules

Estirats al meu llit fent el mandra un diumenge al matí amb el meu fill fem jocs de paraules. Ens inventem una paraula que no vol dir res i comencem a posar exemples per a que de forma quasi màgica s’omplin de significat.

Uaiauí

-       -  Marcel porta’m el uaiauí que tinc una mica de fred!

-       - Aquell uaiauí era tan perillós i salvatge que fins i tot podia amenaçar els lleons

-       - Tinc mal de panxa, crec que el uaiauí m’ha fet mal.

-      -   El monstre uaiauí s’acosta... Arggggggggggg