Un pobre diable disfressat de ministre

A Espanya hi ha un home  molt estrany  que és ministre.  Gosaria dir que l’han fet ressucitar d’una altra época, aquest senyor.   Suposo que el van embalsamar fa uns quatre-cents o cinc-cents anys  i ara l’han, com si diguessim descongelat o el que sigui.

L’han tret del mausoleu  del segle d’or de la literatura española, de la capella empolsinada   de Santa Teresa d’Avila, ( només que ell no té ni la poesia  ni la intel.ligència que la mística tenia),  i  ara el tenim a les Cortes de Madrid  fent de mòmia momificada. Algú li podria treure les benes dels ulls? Potser s’adonaria que el món (fins i tos Espanya), ha canviat una mica en els últims quatre-cents anys. És un home que viu la religió administrativa, la de les èlits eclesiàstiques i les jerarquies canòniques,  no la fe individual, profunda i íntima. Un home que concedeix medalles a estàtues de guix. Un home que amenaça  amb incendiar i violentar les il.lusions pacifiques. Un ministre que no administra les paraules, o les administra per crear  odi.   Aquest energúmen sortit del sarcòfag és un dimoni corcat disfressat de polític. 

Senyor Fernández, calli una mica que cada vegada que obre la boca la diu més grossa i més perillosa. És un atac indiscrimitat a la intel.ligència humana amb cada mot enverinat que li surt de la gola.

Això si, posaria la mà al foc que  el molt beneit és de missa diaria. 

Cicatrius

Un buit al cor. Un espai de sanglots a la panxa. No hi ha paraules per descriure com es troba a faltar aquest nen que ha marxat. El seus pares tenen una tristesa tan gran impossible de consolar. El seu nino preciós ha marxat volant cap el cel. Amb unes ales que s’ ha guanyat amb la seva alegría i simpatía, jugant amb seva inocència meravellosa i eterna. Ell no ha arribat a patir només s’en va anar  a dormir i ja no es va despertar. Una mà dolça s’el va endur cap el llarg son que ens espera a tots algun dia, acotxat pels qui més l’estimen.

És inimaginable que un nen es pugui morir, que la pitjor malaltia li toqui  a algu tan proper i et trobis amb la impotència de no saber què fer. De no poder fer res. Sempre els faltarà  algú a casa. Res tornarà a ser igual.

Inicis

Imagino que sento aquella vergonya de l’inici, la timidesa del qui es troba davant del desconegut magnètic. Fantasiejo amb  la inseguretat que fa baixada com  el buit a dins l’estòmac  i el vertígen de la montanya russa.

Imagino que et tinc davant  a punt a punt de tocar-te. Que si allargués els dits podría trobar el pessigolleig del borrisol dels teus braços. No t’he vist mai encara, tampoc m’has vist tu sense roba. El pudor s’apodera de mi i em sento incòmoda.  Em sé vulnerable fràgil i indefensa. Em podries atacar. Podries dir que sóc lletja, grassa, vella i que els pits em pengen. Que  no sóc com et pensaves. I jo m’exposo a la teva clemència o al teu atac. Perque si ets benevolent  seras de debo. I si ets un ingrat  només seras fum que s’esvaeix com tot lo altre.

Música si us plau,  i suau que ara vé l'estriptis.

Els sense dents d'en Frankie

A l’obra de Victor Hugo, “Les Miserables”,  són els “sans culottes”, la multitud marginada de més baixa estratificació social, els grans protagonistes de la Revolució Francesa. Ells són qui van fer la revolta contra l’èlit putrefacta que governava la França del S. XVIII.  

Curiosament a la societat dels nostres dies  han aparegut uns altres “sense”. Em refereixo als « sans dents » ( desdentegats) del President de França, François Hollande. Un polític socialista, que amb certa virtut humorística es retrata en cercles privats com a un cínic arrogant i fastigós que anomena d’aquesta manera els ciutadans més humils . Ja entemem  que Valerie Trieweiler ha publicat al seu libre de memòries tota aquesta col.lecció d' intimitats  en venjança a la infidelitat del seu ex-garrinet François, però no és menys il.lustratiu de quina mena de persones són les que exerceixen el  poder quan arriben al poder. Potser poden haver lluitat per uns ideals a la seva joventut, poden haver militat en defensa de la justicia i la igualtat però quan són ajeguts a la seva poltrona, la poltrona del poder i del ceptre imperial,  ens miren  a nosaltres als pobres, amb arrogància, per damunt l’espatlla,  i ens desdenyen amb paraules i pensaments repulsius com als desgraciats sense dents que som, que no podem costejar-nos els astronòmics tractaments bucals, ni els brakets per a als nostres fills. 

Som uns desdentegats que amb el nostre treball ens segueixen exprement fins a treure’ns tot el suc per que ells i els seus puguin anar ben dentats i fotre’s els filets mignons mentre nosaltres en hem de conformar amb les tristes farinetes que són  l'unic que podem menjar "sense" mastegar.

Vainilla i Caramel

Els serveis d’Aena són una delicia, en concret  i molt especialment aquests espais  humits, de bafarada humana i xafogosa que s’identifiquen  amb uns símbols masculí i femení a la seva porta i que habitualment reconeixem com a lavabos, sanitaris, wáters, comunes, retrets,  inodors, excusats i letrines... 

Últimament em veig obligada a ser una usuaria més d’aquests meravellosos serveis més sovint del que voldria i m’agradaria deixar palesa una observació que em sembla inaudita, sorprenent i completament fora de lloc.

Em pregunto a qui per Déu se li va acudir que era una bona idea ambientar els wàters del tots els aeroports d’Espanya amb la fètida i barata fragància vainilla-caramel?

Qui va tenir la genialistica idea , de pensar que una fragància  calorosa, empudegadora i enganxosa com aquesta tindria un efecte relaxant o convidaría a entrar en aquests espais  sense tapar-se el nas i no sortir corrents per falta d’aire?

Cada vegada que travesso el llindar l’aroma incontrolable m’ataca els narius i em deixa absolutament fora de combat. Les neurones es neutralizen i ja no sóc capaç de pensar, què hi anava a fer allà dins, només em venen unes irresistibles ganes de marxar quan més aviat millor. Entro ràpid, micciono, em rento les mans i fujo. Tot sense respirar.

El gran pensador del departmanert de marketing d’aena o de l’empresa que sigui, (ves a saber tu qui n’és el titular d’això ara…) es va cobrir de glòria quan va decidir ensolfatar els banys públics amb aquesta pudor ofensiva. Deixa el pobre viatger ko i li elimina fins i tot les necessitats d’excretar qualsevol materia líquida o sòlida que pogués tenir al cos just abansde travessar aquell dintell.

Jo li perfumaría el cervell a veure si deixa de pensar una mica.

Erotisme i Literatura

Ja fa un temps que estic treballant amb un text que podría arribar a ser novel.la. Es troba en un estadi intermig, embastada, no acabada però amb tota la trama central lligada i els fils argumentals generals gairebé bastits.

La idea d’aquesta novel.la s’em va acudir quan feia poc que havia abandonat Suècia i acabava de tornar a Catalunya. Va ser quan hi va haver el "boom"  de les cinquanta ombres petardes de Grey amb la seva horripilant traducció del títol que va fins i tot merèixer una entrada al meu blog. Anava pel carrer, a l’autobús o al metro i veia desenes de “senyores” amb les cames creuades llegint envermellides i controladament dignes aquell manual de masturbació, senyores que d’altra banda potser no  acostumaven a llegir massa. Revolucionari en sí.

No em voldria fer la xula però jo de literatura eròtica, tot i que ara ja fa molt temps no en llegeixo, sí que en vaig llegir i molta quan era infinitament més jove, als 18 o 19 anys: Henry Miller, Anaïs Nin, La col.lecció de La sonrisa etc…  I per mi aquest gènere no és res de l'altre món, ni el venero ni el rebutjo; però  a no ser que tinguis molt clar què vols fer amb aquesta mena de llibres prefereixo els llibres de llegir i prou sense activitats simultànies.

El fet concret de les obagues d'en Grey, és que dubto de la qualitat narrativa de l’autora en qüestió (i de la traducció of course!)  però no li nego la intel.ligència a l’hora d’haver tret un producte comercial tan necessari i amb tan d’èxit per  a la  nostra societat. Jo no el llegiré però segurament si en tinc l’oportunitat veuré la peli perque sóc una gran consumidora de cinema. M’empasso molts films de dubtosa qualitat però que em distreuen i em resulten un placebo desconectador per  a la ment, i només per això  ja crec que si la pel.licula de les putes ombres està mig ben feta, me l’empassaré com la “garganta visual profunda” de la mateixa manera que engoleixo pelis romàntiques de la meva admirada Diane Lane.

Sóc conscient que m’he desviat molt del tema que havia encetat, la pseudo novel.la que escric a etzagaiades, quan tinc temps,  inspiració i ganes i que fa massa temps que dura. I és que el tema que tracta és similar al fenòmen de masses Grey, d’aquí que em motivés  començar-la quan  vaig observar aquesta ebullició lectora del gènere femení.

Per resumir-ho d’alguna forma és una mena d’ anti-heroïna de la novel.la erótica. I hasta aquí puedo leer. Hahaha.

Si algú té curiositat haurà d'esperar, i no sé fins quan.

Amor i Bon estiu a tots.

Independència o Dependència infinita

És lícit  no sentir-se culpable quan  sents que no fas tot el que hauries de fer pel fill? És lícit sentir que en realitat quan el teu fill no és amb tu no el trobes a faltar? És licit desitjar que el fill es faci gran perque no et necessiti tant per poder recuperar uns quants (pocs) espais més  on tu ets tu i no “marede/suportlogisticdelallar”? És lícit  sommiar que el teu fill sigui més independent i que per exemple, malgrat la seva corpulencia i pes, encara és maldestre al caminar i ha acabat per fer-te caure  de cul i esquena a terra en mig del carrer? És lícit esperar que qualsevol d’aquest dies el teu fill per voluntat propia dirà que, aquesta nit sí, aquesta nit vol dormir sol al seu llit de nen i no al llit de la mare i s’hi quedarà tota la nit?

Per Déu, quan acabarà aquesta etapa de bebé gegant?

Sé que no és cap càstig i sé que no és un regal. Només sé que és la realitat i que té moltes lectures.