És lícit no sentir-se
culpable quan sents que no fas tot el
que hauries de fer pel fill? És lícit sentir que en realitat quan el teu fill
no és amb tu no el trobes a faltar? És licit desitjar que el fill es faci gran
perque no et necessiti tant per poder recuperar uns quants (pocs) espais més on tu
ets tu i no “marede/suportlogisticdelallar”? És lícit sommiar que el teu fill sigui més independent i que per exemple, malgrat la seva corpulencia i pes, encara és maldestre al
caminar i ha acabat per fer-te caure de
cul i esquena a terra en mig del carrer? És lícit esperar que qualsevol d’aquest
dies el teu fill per voluntat propia dirà que, aquesta nit sí, aquesta nit vol
dormir sol al seu llit de nen i no al llit de la mare i s’hi quedarà tota la
nit?
Per Déu, quan acabarà aquesta etapa de bebé gegant?
Sé que no és cap càstig i sé que no és un regal. Només sé
que és la realitat i que té moltes lectures.
2 comentaris:
És totalment lícit i fins i tot raonable, però són unes etapes a passar. Pensa que d'etapes n'hi hauran moltes, fins i tot més difícils.
Nens petits problemes petits, nens grans problemes....
coi de fills, mai tenen la mida que vols :P
Publica un comentari a l'entrada