Fritz

Em pregunto com és que encara guardo tan  bon record de tu. Tu que deu fer més de quinze anys que ets mort.  Vam conviure quasi un any allà, a casa teva a la campinya anglesa. Eres el meu veí d'habitació. Entraves sense permís   i ensumaves tot el que et feia curiositat, les meves sabatilles, la meva bossa, els meus llibres. T'alçaves amb les dues de darrera i posaves les dues de davant damunt les meves espatlles i em passaves mig pam. A vegades segons quin ocell mort t’havies menjat et pudia la boca de forma putrefacta i l'endemà tenies cagarrines. Devies pesar ben bé els teus 35 o 40 Kg, i tenies una força i una musculatura que tots aquests iron-mans envejarien sanament. També eres molt guapo. Com podia resistir-me ni als teus ulls clars, o al teu pèl de color gris brillant, o a les teves orelles llarguíssimes que s'arrossegaven amb tanta gràcia.

Feies molt riure quan dormies, perquè molts cops somiaves i  movies les potes com si estirat al teu jaç estiguessis corrent.

Sortíem molt a passejar , tu i jo ens vam fer més amics que no pas amb l'altre company teu, més vellet, el pastor belga, i per això a mi m'agradava més agafar-te la corretja a tu que no pas a ell. Em calçava les wellis i amb la paraula màgica “walk” ja et posaves súper content, aixecaves les orelles i em miraves amb cara d'emoció. Giraves sobre el teu propi eix un parell de cops remenant la cua a tort i a dret.

Coneixies tant aquesta paraula que de vegades la mestressa havia de  dir la paraura en  "clau" , i em deia " Teresa podriem anar a fer una "dobel iu, ai, el kei, et sembla?" Ho deia així, per si finalment decidiem que no hi anavem i no fos que les bèsties s'haguessin animat més del compte.

Passejavem tan si plovia com si no. Alguna vegada travessavem rierols,  que just m'anava de no caure de cul al dins quan tu em tibaves fort amb les teves potes valentes que només volien córrer i córrer. El paisatge era exuberant, alzines amb troncs immensos, camps verds amb bestiar, mirades furtives de daines dins el bosquet. Ànecs i cignes  surant al  riu Test.  Caus de llebres i conills als marges i tu que tossut hi ficaves el cap  a dins i que la feina era meva per arrencar- te d'allà.

Espero que en el teu son llarg dels gossos morts trobis totes aquestes coses que t'agradaven, que puguis córrer i jugar , ensumar llebres i caçar ocellets  mig morts de l'ensurt, que trepitgis l'aigua fresca dels rierols i que algú com jo et faci moltes festes amanyagant el teu pèl suau.

Un obituari tardà per un gos estimat que va acompanyar-me durant un temps.

1965

Quan els meus pares es van conèixer la meva mare tenia setze anys. Passejaven per Comarques ella i la meva tieta  amb qui es porta només un any,  un diumenge  a la tarda.  El meu pare i el  seu amic íntim Pere P. les van avistar  pel carrer d'un tros lluny i les van seguir com dos gansos, ells que ja eren ganàpies,  anaven pels vint-i-quatre anys i no tenien xicota.

Les van anar voltant com moscardons, fent-los-hi preguntes i que elles esquivaven o responien amb mitges veritats.

Com s'ho fan no ho sé, però està clar que els nois quan volen informació en saben obtenir. Com fos  al cap d'un any amb un tercer contacte laboral, van desxifrar que les noies eren d'un municipi a uns 18 Km de Comarques i que eren filles del Forner.

Amb aquestes dades mig reals i mig inventades, un bon dia el meu pare es presenta a una casa d'aquell poble  a preguntar per la  senyoreta tal  tot fent una descripció física de la mateixa:  que si patatim que si patatam, que si és rossa i té els ulls blaus. El pater familias de la casa en qüestió li contesta que sí,   en té dues de filles, no pas rosses ni amb ulls blaus. I les crida perquè  surtin a lluir el "palmito" dient: Encarnació! Loretu! Es mira al meu futur pare i li etziba: -Fas amb aquestes?

Quin xasco.

Un senyor de Barcelona

El propietari de la immensa finca rústica és un arquitecte barceloní. Fa anys  va comprar la propietat per la necessitat ( de fardar entre el seus compis) d'ampliar bens i tocar la terra El mas és a la comarca de la Selva en una zona extensísima de camps de conreus i boscos. Allà cada finca és veïna d'una altra de característiques semblants. Els propietaris es coneixen tots,  socialitzen i es conviden uns als altres, són tots de Barcelona, uns pijos acabats. Davant per davant  es fan el parabens, celebren tots els saraus, i fan veure que son MOLT amics,  però per darrera es llancen totes les pestes, es critiquen entre ells, no es suporten  i s'envegen com canalla a veure qui té la casa o el cotxe més grans o qui ha posat més cavalls a l'estable.

L'arquitecte tenia contractada a una família russa que li feia de masovers. Però un dia  la parella russa decideix plegar  del mas de l'arquitecte perquè havien trobat una altra feina. 

Perquè s'entengui, l'amo no és de caràcter fàcil. No és que sigui exageradament  temperamental, però és un expert en embolicar la troca, fer les coses més complicades del compte  o  en tenir idees de bomber, a part de ser garrepa de mena, tot i estar folrat de bitllets fins al capdamunt de les orelles.

Passen els dies i tot d'una el secretari  de l'arquitecte, que és com el seu home de confiança que li porta des dels temes més delicats a la més banal de les xorrades, un senyor carregat de paciència,   en una ocasió que el visita per temes de feina a la masia de  li diu: escolti Sr. Arquitecte jo he quedat amb en  Miroslav (el masover que havia plegat), no voldria pas venir a veure'l?

L'arquitecte que no té ni idea ni d'on para ni què se n'ha fet d'en Miroslav, li diu: Ah prou.  i s'apunta  a fer la visita.

Amb aquestes que ja dins el cotxe li  diu el secretari, Sr. Arquitecte truqui al Miroslav i  li diu que ara hi anem.

L'arquitecte li diu que com és que estem trucant al veí, al de la finca del costat. I de cop  la veu d'en  Miroslav a l’altaveu del mans lliures: Bona Tarrrrrrda finca  de l'Uròleg de Sant Gerrrrrvassssi, maaani?

L'arquitecte es gira cap el secretari i no entén res. Aquest cop ha quedat ben fotut.

Segones oportunitats

Les segones oportunitats són les millors. Aquell objecte vell i oblidat que un dia va ser útil i que es va apartar a unes golfes o al racó més amagat d'un armari  surt tímidament i humil en un mercat de segona mà, allà enmig de tota mena d'andròmines. Uns ulls s’hi paren al damunt i veuen aquell objecte com un tresor, li veuen el que ha sigut, el que és i el que pot arribar a ser, i se'n enamoren i se l'enduen cap  a casa sense dubtar ni un segon.

Se'n enamoren tan perdudament que, aquell objecte desauciat per altres,  per aquests nous ulls que el miren senten que  ja no podran passar un dia més sense mirar-lo i l'hauran de mirar i tenir ben a prop cada dia fins la resta de les seves vides. i aquell objecte que algú va rebutjar, maltractar, descuidar o ignorar, passarà a ser el tresor més valuós del seu nou propietari.

Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Conclusions de la setmana 38

-Que el dia sense cotxes és una absurditat que consisteix en tallar els carrers de les gran ciutats. A Comarques sense cotxe estàs mort, no pots anar ni a treballar ni a buscar els nens a l'escola per que el transport públic és existent però totalment inútil.

Cal acabar amb els combustibles bruts i insostenibles i optar per a vehicles elèctrics. I els dies sense cotxes a Capri estan molt bé.

-Les escoles a Espanya i Catalunya segueixen encara uns models obsolets del segle XIX. Veure un reportatge sobre l'escola transformadora on aparegui una escola que utilitza metodologies pretesament trencadores i innovadores on els nens encara van amb bata o uniforme és un contrasentit que o no encaixa o encara molts dels pedagogs que hi prenen part no han entès com es crea la personalitat individual de les persones. El canvi  de mentalitat serà molt lent. Som molts encara que ens hem format o "deformat" en escoles  tradicionals i conservadores.

-Un pregó de festa major pot arribar a crear les mateixes expectatives que el llençament d’un llibre nou d’en Harry Potter. O un duel "a veure qui la fa més grossa".

- Que no mori mai l’esperança, en Brad torna a estar solter. ;)

Als pobles

L'any 1974 un director d'orquestra semi famós  va agafar  la seva dona i les seves filles i  s'en va anar a viure a un poblet  molt petit  a prop de Comarques, Santa Maria. El poblet era tan petit que només hi havia un forn ,  un estanc que feia funcions de farmàcia, quiosc i ferreteria (tot alhora) i un bar.

El fill del bar feia uns anys que s'havia casat i esperava la segona filla. La filla gran del director d'orquestra tenia un nom  poc habitual, es deia Astrid-Ulrika, i ja era una noieta i a la jove parella del bar de santa Maria aquest  nom els va fer “tilín” des del moment en que el van sentir. Un bon dia, ja a poques setmanes del part, el del bar es va acostar a la casa del director d'orquestra per a demanar-li permís per posar Astrid-Ulrika  si el bebé que esperaven sortia nena. ( En aquella época no hi havia cap mena de tecnologia prenatal que permetés veure quin sexe tindria la criatura). El director d'orquestra li va contestar que ell no era pas el propietari d'aquell nom, que era un nom que existia i que tothom que el volgués el podia utilizar com li semblés.  

Vet aquí que al cap de poc hi havia a Santa Maria, un municipi de menys de 70 habitant,   dues noies  que duien l'original nom d’Astrid-Ulrika, una de més gran i una de més jove.

Van passar el anys i l’Astrid-Ulrika gran  va marxar de casa,  es va casar i va tenir un fill. Amb el temps i les voltes que dona la vida  es va divorciar i va tornar al poble que l'havia vist créixer juntament amb el seu fill el petit Orson-Olaf. Els anys van anar passant i l'Astrid petita també va marxar de casa per treballar a la capital, un bon dia es va casar i poc després  va tornar  al poble per fer-se càrrec del bar, just quan es va assabentar que estava embarassada.

Ja amb les eines prenatals disponibles, l'Astrid-Ulrika petita sabia des dels 5 mesos de gestació que tindria un nen i en arribar el moment de triar el nom va decidir que el seu fill es diria Orson-Olaf ja que era un nom tan bonic que només podia dir-se així, però que per a ser una mica diferent de l'altre Orson-Olaf enlloc d’escriure Orson-Olaf seria Orsonolaf tot seguit, així ja no seria el mateix que el nom del fill de l’Astrid-Ulrika gran de Santa Maria, tot pel bé d'evitar qualsevol confusió. 

L’Astrid-Ulrika petita va fer com havia fet el seu pare s'en  va anar a casa del director d’orquestra per parlar aquest cop amb l’Astrid-Ulrika gran i comentar-li que li posaria OrsonOlaf al seu fill però escrit  tot junt sense el guionet entremig per evitar qualsevol confusió i per que no volia de cap manera copiar el nom del seu fill.

L’Astrid-Ulrika gran, fent honor al seu pare li va dir que era lliure de fer el que li semblés i que li podia posar el nom que volgués al seu fill amb o sense guionet entremig ja que el nom no era pas seu, i que enhorabona pel bebé.

Vet aquí doncs, que al cap de poc, en  aquell poble de poc més de 70 habitants hi havia un cens  amb un percentatge excepcionalment elevat de veïns amb noms tan exòtics com Astrid-Ulrika o Orson-Olaf,  i és que finalment els del bar es van decantar per  la versió idèntica del nom , ja existent al poble, i es que els va semblar que  feia, definitivament molt més fí,  dir-se Orson-Olaf amb un guionet al mig  que no pas Orsonolaf tot junt encara que pogués dur a alguna eventual confusió. I de fet el nom, amb guionet o sense, al cap i a la fí, no era pas seu.