De quan vaig començar a ser jo mateixa

Crec que mai no he lloat prou l'educació que vaig rebre. Vaig tenir la sort o la desgràcia de tenir uns pares molt joves. Alguns amics meus i companys d'escola tenien uns pares més grans, alguns només  cinc o set anys més grans, però ja  amb això eren més posats i ferms que els meus. Els seus eren pares més restrictius, menys permissius que els meus a mai calia demanar permís per fer les coses. Altres amics podien sortir però tenien hora de tornada. Altres que no els deixaven anar d'excursió. A casa mai hi havia ni hora de tornada ni prohibicions de cap mena, exceptuant el fet que em repetien mil vegades que mai em comprarien una moto.

Amb els anys m'he adonat que la seva joventut era el factor clau per entendre  la seva falta de responsabilitat. No és que fossin uns frescos i uns tranquils és que eren massa joves, no veien els perills i per això no posaven límits.

Estaven massa cansats amb tres fills petits com per educar de veritat posant límits i normes  i el més còmode era deixar-nos fer.

Gràcies a això, a que els meus pares volien alliberar-se de nens uns dies cada any, que  des de ben petita els meus pares  m'enviaven a mi i als meus germans de colònies d'estiu. A la tornada de la meva primera experiència em recordo haver compartit amb les amigues de l'escola aquella convivència reveladora. M'havia fet gran, havia descobert les coses de les que era capaç jo sola.

Vaig tornar dient paraulotes, vaig tornar sabent enfilar-me com un mico als arbres, sabent parar l'orella a les converses dels monitors, sabent dominar els “nois” fent lluites, guanyant un  pols,  un salt d'alçada o fent un joc de nit que t'hi cagues.

Vaig tornar sent jo mateixa, no era ni la filla de , ni la germana de. Era només jo. Els amics  que vaig fer m'acceptaven tal com era, pel que feia i com ho feia. No havia d'anar amb el pack dels meus germans que eren més petits. Anava amb nois i noies de la meva edat o més grans. Va ser meravellós. Em vaig convertir en mi.

I aquesta és l'educació privilegiada que vaig rebre i de la que parlava abans. No només vaig descobrir qui era, que amb això sol, ja n'hi hauria hagut ben prou. Vaig aprendre a compartir, a ser acceptada i a acceptar els altres, a ser estimada i  a estimar ; a col.laborar, a fer pinya, a tenir cura els uns dels altres, a formar part d'un grup. Que cadascú hi comptava i que la feina de cada u era molt important. A que ningú quedés exclòs ni endarrerit. A que si algú es trobava malament o es feia mal calia ajudar-lo.  A que entre tots aquelles colònies eren els millors dies de l'estiu i de l'any. A sentir-me orgullosa  i especial per  formar-ne part.

És el millor regal que em van fer.

Hi ha gent dolenta

A un poblet bucòlic i pintoresc molt a prop de Comarques hi ha una farmàcia. La farmacèutica és una dona amargada, soltera o casada, amb fills grans o petits o sense fills que té la seva farmàcia com la seva cova preciosa i com el seu reducte imperial. Allà ella n’és senyora,  mana i remena com a emperadriu terrenal.

També hi treballa l’ajudant de farmàcia, una dona de mitjana edat, soltera o casada, amb fills o sense amb els pares ja grans. Un bon dia després d’anys i panys de fer les vacances justes, de no posar-se mai malalta adoptant actituds servils i educades, i entomant amb esportivitat aires de grandesa de la titular,  li diu a la seva “mestressa”:

- Miri, és que la semana vinent operen la meva mare i m’agradaria poder-hi ser.

El que obté per curta i rasa resposta, de l’impertinent i pocasolta boca de la farmacèutica és:

-Que l’operes tu a la teva mare?

Capbaixa i emmudida, l’auxiliar  deixa anar un silenciós “no” sense saber que més dir.

Dos dies després, com per art de màgia o d'electricitat divina,  la farmacèutica cau al bell mig de l’encerat mosaic de l'establiment amb una angina de pit traidora i aguda. L’auxiliar  que es troba reomplint els calaixos de medicaments no s’en adona fins que al cap d’una estona i amb un fil de veu la crida:

-Auuuuxiliar, auuuuxiliar ajuda’m…

                                                          ~~~~~~~~~~~~~~~~~~~~ 

Hi ha persones que no sabria dir ben bé si es treuen el carnet d'imbècils en néixer o s'el guanyen a pols a mida que la seva vida avança. Buff! quina mandra.

Una anècdota

Durant uns anys,  mentre estudiava, em vaig passar els caps de setmana treballant en una botiga de roba d’un centre comercial. Eren  jornades de 12 hores de 10 del matí a 10 de la nit, amb una pausa  curteta per dinar. Ensenyava americanes, pantalons, roba d’home, de dona i de canalla. Uns dels clients que recordo eren una parella estrafeta amb un nen.

L’home era  molt baixet i calb amb una estructura física molt desproporcionada: cames molt curtes, braços molt llargs, cos estret. Tota  la roba que portava li quedava desgarbada i sobrera. La seva dona era també baixa però rodona  duia faldilla quasi sempre  ensenyant les cames gruixudes i blanques, tenia els cabells llisos negres i molt però que molt greixosos ( bruts diría jo). El nen, ho sé perque m’hi vaig fixar, era una monada.  
Una vegada van venir a comprar pantalons pel  marit. Com acostumavem a fer jo vaig prendre mides per fer-li fer la vora dels baixos. Imitant el que  feien les meves companyes (més experimentades que jo) vaig apuntar  amb agulles el troç que calia escurçar i vaig deixar els pantalons perque la modista els arreglés.  No tinc ni idea de com ho vaig fer, si em vaig equivocar o no, o com coi vaig fotre les agulles. El cas és que quan  la setmana següent va tornar la familia trap a buscar l’encàrrec,  els camals d’ aquells pantalons s’havien reduit a la mínima expressió i si aquell pobre home ja era lleig, camacurt  i malgirbat amb aquells pantalons posats, amb una evident falta de material tèxtil al capdavall,   feia una fila que no us la podeu imaginar. 
Jo savia perfectament que era culpa meva que alguna cosa no havia sortit com era previst. Que l’havia cagat. I molt. L’encarregada em va demanar explicacions davant d’ells i jo em volia morir. No podía mirar-me aquella gent  i parlar amb ells sense que em vingués un atac.  Savia que estaba mal fet però va ser superior a mí.  Mentre  la meva jefa discutía  amb ells com ho resolien jo m’havia d’amagar dins els emprovadors perque ningú em veiés pixar-me de riure amb total descontrol.

L' Alimentació és la nova religió

Estem vivint l’explosió de la medecina alternativa  i els seus gurús.  Apareixen davant dels nostres nassos els nous dimonis en forma d’aliments coneguts: la llet de vaca, el blat, la carn vermella, el sucre, el café, el peix contaminat. El mal de la societat de l’abundància, dels qui tenim tant de tot que ja no sabem què fer amb el que tenim.  Ara hem d’ aprendre a creure que tota la riquesa que tenim no és la bona sino que hem de sel.leccionar-la encara més. Ahir escoltant l’entrevistat del programa de Jaume Barberà, per moments hi vaig caure, per moments el vaig creure, sentint-lo parlar amb la seva convicció amb les seves dades (aparentment contrastades) amb un control absolut  de la veritat pura.  Un domini de coneixement empiric i críptic per als no iniciats que sortia de les seves paraules.  L’autoconvenciment que m’estava enverinant amb el blat, la llet, el cafè i el sucre va durar una estona. Després es va esvair com totes les teories radicals que m’intenten imposar a base d’il.luminacions.

Xevi Verdaguer, ens saps molt  del que sigui que saps, però  jo em seguiré regint per una mena de coneixement que  usualment no es dona per vàlid , la meva intuició. Si fa tuf de voler vendre fum segurament és que hi ha fum.

Ai,  si la meva avia hagués sentit el que deia, ella que havia passat tanta gana durant  i després dela guerra! Em sembla que l’hauria empaitat amb una escombra.

Arctic Tale ( Els reis de l'àrtic)

Arctic tale és una pel.lícula que hem vist el meu fill i jo aquest cap de setmana. 

És la primera vegada que veiem un documental d’aquestes característiques junts, em refereixo a una pel.lícula filmada  amb animals reals, amb un argument basat en el transcòrrer de la vida en un lloc com l’àrtic. El documental ha estat rodat in situ i els protagonistes són una ossa polar i una morsa. L'argument és molt simple:  explica  les vides d’aquests animals del gel,  desde que neixen fins que es reprodueixen, les dificultats que es troben per sobreviure, la recerca d'aliments,  els perills amb els que s’han d’enfrontar i les tragèdies que s’esdevenen  quan les adversitats superen els protagonistes. 

Em va agradar molt i el que em va semblar autènticament impressionant és com es va fer el rodatge d’aquest pel.licula. Els operadors de cámara s'acostaven als animals a dins i fora de l’aigua, gaudint de la proximitat impactant d' unes criatures salvatges tan espectacularment meravellosess com els narvals, els unicorns del mar, o les  bandades de belugues. Em va semblar fascinant. Una genialitat poder veure els seus jocs, moviments i la seva curiositat innata per saber qui eren aquells essers amb aparells estranys que estaven sobre la superficie del gel. Aquests fragment  tant especials però, només són al final de la peli just quan surten els crèdits, suposo per il.lustrar l’espectador de com va ser possible fer tota la gravació. Molt recomanable.

Un bon reportatge

Recomano molt enèrgicament el reportatge que van emetre el dimarts passat sobre el malbaratament dels aliments a TV3. Sobreviure a la nevera.

La cinta està rigurosament documentada amb testimonis i experts que expliquen com funciona la cadena  dels aliments i amb algunes mostres que surten, tan il.lustratives del que passa, que gairebé esgarrifa.

Em quedo amb dues escenes que per mi van ser  reveladores.  Una d’elles mostra com treballen en una planta agrícola de Kenia on envasen mongetes tendres. Les mongetes tendres que s’hi cultiven, i totes les altres  verdures, són per a l’exportació, pels mercats europeus i americans,  i no formen part de l’alimentació tradicional de les cultures de la zona.  Això entre altres coses significa que  si hi ha  producció que sobra, la gent d’allà no sap com aprofitar-la. A part d’això les mongetes tendres que no són rectes es rebutgen per estètica i com que no caben a la safata on han d’anar empaquetades, en tallen un bon troç  que també acaba al rebuig. Un escàndol a qualsevol lloc però encara més en un país on  ben aprop potser hi ha població que passa fam.

L’altre escena que em va resumir tot el que vaig estar veient és cap al final del documental, quan un dels experts diu:"quan aneu al supermercat i agafeu una fruita o una verdura heu de pensar tot el procés que ha fet aquesta verdura per arribar fins aquí." Tot el que s’ha malbaratat pel camí fins que finalment la persona  (el consumidor) s’endu aquell producte a casa. Una carrera d’obstacles que costa un preu molt alt i que ens fa pensar en quina mena de consciència ens mou  als humans,  que produim  tones i tones d' aliments perque acabin, tones i tones d’ells llençades a les escombraries.

Gel negre, neu blanca i coordinació mostassa*

Quan arriben aquests freds en aquesta època de l’any sempre em ve al cap la imatge d’una carretera negra, esmolada com  la fulla d’una daga que sega vides. Una carretera amb gel invisible que no es preveu però amb una patinada mortal.

Però quan cauen quatre volves, en un sol i únic dia, i es colapsen les carreteres, s’entregiren els camions, les autopistes es tornen incirculables,  i les escoles tanquen perque  ni les autoritats ni els ciutadans fan previsió del què cal quan avisen de nevades, i jo m’indigno, m’escandalitzo, m’emprenyo i renego de lo "burrus" que som tots plegats. He viscut 5 anys a Suècia i mai, mai, mai, ningú va deixar d’anar a treballar perque un dia havia nevat. Mai  es va tallar una carretera, mai es va “aconsellar” per la ràdio que no es sortís  de casa si no era absolutament indispensable. 

El meu darrer hivern a Suècia, va nevar cada dia durant  gairebé quatre mesos seguits. Els gruixos que tenia acumulats al caminet del jardí que anava de la porta de casa fins al carrer eren com parets més altes que jo  (de les palades que treia cada nit abans d’anar a dormir i cada matí abans de sortir al carrer) i el passadís que formava  semblava un túnel. No exagero (potser només alitero una mica per fer una imatge més  il.lustrativa). Les finestres del saló de casa meva estaven tapades de neu fins la meitat. I no per això deixavem de fer el que tocaba en el nostre dia a dia. Sí, teniem neumàtics d’hivern, i prou.

Mentre escoltava ahir la radio durant el meu curt trajecte entre casa meva i la feina sentia com aconsellaven a la gent que "no agafés el cotxe si no era absolutamnet imprescindible", a Comarques no queia ni un borrall de neu. El missatge es feia absurd.   A molts llocs sí que va nevar però aquí no va fer res, només  a l’hora de sortir de la feina semblava que s’hi posava una mica però va durar 20 minuts  i això va ser tot.

A d’altres lloc del territori, suposo que ho devien prou veure que nevava i cuallava,  i en aquest cas si un s’hi trova ha de reaaccionar i girar cua o no sortir a la carretera. Les autoritats han d’actuar amb previsió:  s’anuncia neu, doncs  les patrulles corresponents a tirar sal,  acordar amb els pagesos que tenen tractor un servei retribuit de pala per les carreteres  secundaries en cas que la neu cualli. Establir protocols d'actuació i de seguretat. Són tàctiques senzilles, simples que si es preestableixen poden fer que el país no es paralitzii per 4 volves. Mala coordinació entre tots els organismos implicats, poca previsió de les nevades, sistemes informatius per les empreses de transport pèsims o inexistents, així és com ho fem ara i sempre ho hem fet. És així com HO VOLEM SEGUIR FENT??? 

Les temperatures, tenim la sort  aquí, que s’enfilen rapidament als positius i tot allò que ahir era neu. Avui ja no és res.

* El color mostassa és el color de merda d'oca, oi?