Humans tipus II

Però quina merda és aquesta? poso al cercador “cotxes per  a dones” i em surten cotxes normals i corrents només que més petits i compactes… brrrr.

Els cotxes per  a dones haurien de tenir coses pràctiques i ser extremadament segurs ja que la majoria de vegades som les dones que portem els fills amunt i avall.

Unes  fundes per a la tapisseria FÀCILMENT  extraïbles i rentables a casa  i  així poder deixar que els nens mengin a dins i ho empastifin tot sense patir pel putu cotxe.

Un iso-fix incorporat que no calgui un curs d'enginyeria per a instal·lar les cadiretes dels nens cada vegada ( això també ho podrien dur els cotxes per  a homes es clar!)

Llum a tot arreu per a buscar sota els seients on punyeta ha tirat el xumet el petit diable.

Un caixó reservat per  a deixar el bolso i el bitlleter a prop de la conductora i que no caigui tot l'arsenal que hi duem a dins a la primera curva.

Mini nevera i mirallets de retoc a tots els seients.

Alta capacitat d'emmagatzematge  al maleter, amb molta seguretat i estabilitat per a que no caiguin les bosses del super.

Un collons de forat al reposacaps que no et faci conduir amb el cap endavant (estil ànec)  quan portes el cabell recollit amb una cua de cavall o una pinça, sense que el pentinat et quedi com un cagarro al cap .

Que el maleter s'obri sol quan dus cinquanta coses a les mans i només tens un dit per prémer un botonet de la clau.

Un cotxe per a dones, ecològic, econòmic, pràctic i sostenible.

De fet, aquest cotxe ja va ser dissenyat per Volvo fa uns deu anys on dones enginyeres hi van prendre part. Una noia sueca que conec va ser una d'elles. Moltes de les comoditats i els avenços que van proposar es van aplicar gradualment en cotxes « normals » que ara ho tenen incorporat de manera estàndard com l'assistent d'aparcament, seients que s'enretiren automàticament quan el cotxe s’atura per a poder sortir més còmodament etc… però el prototip per  a dones no va tirar endavant i es quedar mort en la cartera de projectes.

Per altra banda les proves de seguretat dels automòbils es fan amb dummies que tenen forma masculina i no de dona, (ja no diguem de dona embarassada!!) per tant no sabem tampoc quina afectació tindrien els tests que es fessin amb maniquins amb cos femení ni si caldria altres mesures especifiques de seguretat o ergonòmiques en cotxes per a dones.

Però com tot en aquesta societat, la norma i allò estàndard sol ser masculí, i es fa segons les seves regles.

El problema més greu és que la tecnologia no está feta i pensada per a les dones. Està feta i pensada pels homes  pero ens fan creure  que és per  tothom.

M'he inspirat amb aquesta bloguera sueca que m'ha fet rumiar tot això.

Conclusions de la setmana 38

-Que el dia sense cotxes és una absurditat que consisteix en tallar els carrers de les gran ciutats. A Comarques sense cotxe estàs mort, no pots anar ni a treballar ni a buscar els nens a l'escola per que el transport públic és existent però totalment inútil.

Cal acabar amb els combustibles bruts i insostenibles i optar per a vehicles elèctrics. I els dies sense cotxes a Capri estan molt bé.

-Les escoles a Espanya i Catalunya segueixen encara uns models obsolets del segle XIX. Veure un reportatge sobre l'escola transformadora on aparegui una escola que utilitza metodologies pretesament trencadores i innovadores on els nens encara van amb bata o uniforme és un contrasentit que o no encaixa o encara molts dels pedagogs que hi prenen part no han entès com es crea la personalitat individual de les persones. El canvi  de mentalitat serà molt lent. Som molts encara que ens hem format o "deformat" en escoles  tradicionals i conservadores.

-Un pregó de festa major pot arribar a crear les mateixes expectatives que el llençament d’un llibre nou d’en Harry Potter. O un duel "a veure qui la fa més grossa".

- Que no mori mai l’esperança, en Brad torna a estar solter. ;)

Als pobles

L'any 1974 un director d'orquestra semi famós  va agafar  la seva dona i les seves filles i  s'en va anar a viure a un poblet  molt petit  a prop de Comarques, Santa Maria. El poblet era tan petit que només hi havia un forn ,  un estanc que feia funcions de farmàcia, quiosc i ferreteria (tot alhora) i un bar.

El fill del bar feia uns anys que s'havia casat i esperava la segona filla. La filla gran del director d'orquestra tenia un nom  poc habitual, es deia Astrid-Ulrika, i ja era una noieta i a la jove parella del bar de santa Maria aquest  nom els va fer “tilín” des del moment en que el van sentir. Un bon dia, ja a poques setmanes del part, el del bar es va acostar a la casa del director d'orquestra per a demanar-li permís per posar Astrid-Ulrika  si el bebé que esperaven sortia nena. ( En aquella época no hi havia cap mena de tecnologia prenatal que permetés veure quin sexe tindria la criatura). El director d'orquestra li va contestar que ell no era pas el propietari d'aquell nom, que era un nom que existia i que tothom que el volgués el podia utilizar com li semblés.  

Vet aquí que al cap de poc hi havia a Santa Maria, un municipi de menys de 70 habitant,   dues noies  que duien l'original nom d’Astrid-Ulrika, una de més gran i una de més jove.

Van passar el anys i l’Astrid-Ulrika gran  va marxar de casa,  es va casar i va tenir un fill. Amb el temps i les voltes que dona la vida  es va divorciar i va tornar al poble que l'havia vist créixer juntament amb el seu fill el petit Orson-Olaf. Els anys van anar passant i l'Astrid petita també va marxar de casa per treballar a la capital, un bon dia es va casar i poc després  va tornar  al poble per fer-se càrrec del bar, just quan es va assabentar que estava embarassada.

Ja amb les eines prenatals disponibles, l'Astrid-Ulrika petita sabia des dels 5 mesos de gestació que tindria un nen i en arribar el moment de triar el nom va decidir que el seu fill es diria Orson-Olaf ja que era un nom tan bonic que només podia dir-se així, però que per a ser una mica diferent de l'altre Orson-Olaf enlloc d’escriure Orson-Olaf seria Orsonolaf tot seguit, així ja no seria el mateix que el nom del fill de l’Astrid-Ulrika gran de Santa Maria, tot pel bé d'evitar qualsevol confusió. 

L’Astrid-Ulrika petita va fer com havia fet el seu pare s'en  va anar a casa del director d’orquestra per parlar aquest cop amb l’Astrid-Ulrika gran i comentar-li que li posaria OrsonOlaf al seu fill però escrit  tot junt sense el guionet entremig per evitar qualsevol confusió i per que no volia de cap manera copiar el nom del seu fill.

L’Astrid-Ulrika gran, fent honor al seu pare li va dir que era lliure de fer el que li semblés i que li podia posar el nom que volgués al seu fill amb o sense guionet entremig ja que el nom no era pas seu, i que enhorabona pel bebé.

Vet aquí doncs, que al cap de poc, en  aquell poble de poc més de 70 habitants hi havia un cens  amb un percentatge excepcionalment elevat de veïns amb noms tan exòtics com Astrid-Ulrika o Orson-Olaf,  i és que finalment els del bar es van decantar per  la versió idèntica del nom , ja existent al poble, i es que els va semblar que  feia, definitivament molt més fí,  dir-se Orson-Olaf amb un guionet al mig  que no pas Orsonolaf tot junt encara que pogués dur a alguna eventual confusió. I de fet el nom, amb guionet o sense, al cap i a la fí, no era pas seu.

Mirant enrera

Els propers dies farà un any que passejava per  la part antiga de Comarques amb una amiga quan vaig rebre un whatts d’algú a qui tot just començava a tractar. Era un cap de setmana d’aquells que es  fan coses al carrer, moltes coses, especialment actuacions musicals i hi ha moltissíma afluència de gent d’arreu.

Recordo el moment precís  que va entrar el whatts amb una foto d’ell i una noieta, que després vaig saber que era la seva neboda. Jo era davant d’un monument molt antic de Comarques, el més antic que hi ha a la ciutat. I allà davant meu hi havia uns músics dalt d’una tarima no gaire alta, que tocaven  temes de R&B molt coneguts. Una nena petita amb vestit d’estiu ballava sola al mig de la rotllana que fèiem el públic.  Vaig fer una foto del que tenia al davant i li vaig enviar com a resposta.

Recordo que en aquell moment m’hauria encantat trobar-me de casualitat amb l'home que m’havia enviat el watts però no  va passar. Ja haviem quedat per dinar un dia de la setmana següent i les incògnites estaven en l’aire.  Les expectatives són xules de tenir. Jo no les tenia totes, eren  quelcom possible però poc probable. Tot just un dinar al mig de la setmana.

Vaig continuar caminant amb  la meva amiga trobant-nos amb amics, familiars i coneguts, xerrant i escoltant la música que envaïa tots els racons de comarques.

Vicent Andrés Estellés

No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. 

...
No hi havia a Comarques dos amants com nosaltres, 

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Les  persones quan ens enamorem sentim aquesta intensitat, aquesta unicitat. El que se sent és tan fort que ens sembla que som únics al món que ens sentim així.

Negoci amb futur

Una amiga m'explica aquesta anècdota tan increïble.

Un dels seus usuaris  del sistema d'atur alemany, un home de 63 anys jubilat anticipadament per problemes de salut, li ve un bon dia i li diu: Sap ara que estic jubilat, he tingut una idea i vull muntar un negoci per treure'm una calerons extres. Potser vostè em podria ajudar. 

La meva amiga, més per educació que per veritable curiositat,  li diu : A veure,  i l'home li ensenya un paper on diu: "Agència de models, si medeixes més de 178 cms.  tens 18 anys i les teves mides són : (Al lloro !!) 100-60-90 truca’m." I li diu que ho pot repartir entre les seves amigues: La meva amiga no podia contenir el riure. Li ha dit:  Si creixo ja el trucaré.

L’home en qüestió ha sigut camioner tota la vida però li diu que aquesta ha sigut la seva il·lusió de tota la vida.

Quan m'ho  va explicar jo tampoc podia parar de riure.

N'hi ha per llogar-hi cadires.