1967, Acabava d'arribar
a Barcelona a casa la filla, procedent del “pueblo”. Era la primera
vegada que aquella àvia veia la tele.
Estaven emetent les noticies i allà hi
havia un home ficat a dins d'una caixa amb un vidre que parlava, i es dirigia a ella. No entenia aquella
finestra estranya. Asseguda al sofà del pis de la Meridiana, no
gosava marxar d'allà davant per que es pensava que el cap parlant l'estava veient, i que seria de mala educació aixecar-se i marxar. L'incomodava perquè no el coneixia. No sabia pas què fer. Li costava d'entendre com a mi em costa d'entendre tantes coses de la tecnologia moderna.
Aquesta anècdota la vaig sentir explicada per la meva professora
de literatura, del Batxillerat, farà uns 30
anys. A ella li dec molt del que sé i del que sóc.
2 comentaris:
Quanta estona es va quedar la àvia davant de la tele? Encara hi és?
Doncs ara no recordo exactament si ens ho va explicar això Pons, però segur que fins que algú de la familia li va dir que no l'estaven veient i que podia marxar o fer el que vulgués.
Publica un comentari a l'entrada