Em fico aquí dins d'aquesta història, i encara, sense que l’hagi
descobert gaire em submergeixo en la densitat de l' emoció.
La meva pell reviu sensacions adormides. Em despertes, em fas tornar a la vida.
Em sento tan pletòrica que crec que és irreal.
És com si hagués estat anestesiada i apàtica durant tots aquests
anys, i en obrir els ulls només vull trobar ben a prop la teva boca assedegada
dels meus petons.
Amor, tendresa meva. Benvingut.
4 comentaris:
Cal apagar la sed de petons molt sovint, doncs com més es beu més sed es té.
Si el post reflexa quelcom autobiogràfic, felicitats, Teresa! Sembla que has trobat algú amb qui estar!
M'agrada. M'agrada molt.
Tinc molta set Joan!! Anna ;) kanske.. vem vet?
Publica un comentari a l'entrada