De quan vaig començar a ser jo mateixa

Crec que mai no he lloat prou l'educació que vaig rebre. Vaig tenir la sort o la desgràcia de tenir uns pares molt joves. Alguns amics meus i companys d'escola tenien uns pares més grans, alguns només  cinc o set anys més grans, però ja  amb això eren més posats i ferms que els meus. Els seus eren pares més restrictius, menys permissius que els meus a mai calia demanar permís per fer les coses. Altres amics podien sortir però tenien hora de tornada. Altres que no els deixaven anar d'excursió. A casa mai hi havia ni hora de tornada ni prohibicions de cap mena, exceptuant el fet que em repetien mil vegades que mai em comprarien una moto.

Amb els anys m'he adonat que la seva joventut era el factor clau per entendre  la seva falta de responsabilitat. No és que fossin uns frescos i uns tranquils és que eren massa joves, no veien els perills i per això no posaven límits.

Estaven massa cansats amb tres fills petits com per educar de veritat posant límits i normes  i el més còmode era deixar-nos fer.

Gràcies a això, a que els meus pares volien alliberar-se de nens uns dies cada any, que  des de ben petita els meus pares  m'enviaven a mi i als meus germans de colònies d'estiu. A la tornada de la meva primera experiència em recordo haver compartit amb les amigues de l'escola aquella convivència reveladora. M'havia fet gran, havia descobert les coses de les que era capaç jo sola.

Vaig tornar dient paraulotes, vaig tornar sabent enfilar-me com un mico als arbres, sabent parar l'orella a les converses dels monitors, sabent dominar els “nois” fent lluites, guanyant un  pols,  un salt d'alçada o fent un joc de nit que t'hi cagues.

Vaig tornar sent jo mateixa, no era ni la filla de , ni la germana de. Era només jo. Els amics  que vaig fer m'acceptaven tal com era, pel que feia i com ho feia. No havia d'anar amb el pack dels meus germans que eren més petits. Anava amb nois i noies de la meva edat o més grans. Va ser meravellós. Em vaig convertir en mi.

I aquesta és l'educació privilegiada que vaig rebre i de la que parlava abans. No només vaig descobrir qui era, que amb això sol, ja n'hi hauria hagut ben prou. Vaig aprendre a compartir, a ser acceptada i a acceptar els altres, a ser estimada i  a estimar ; a col.laborar, a fer pinya, a tenir cura els uns dels altres, a formar part d'un grup. Que cadascú hi comptava i que la feina de cada u era molt important. A que ningú quedés exclòs ni endarrerit. A que si algú es trobava malament o es feia mal calia ajudar-lo.  A que entre tots aquelles colònies eren els millors dies de l'estiu i de l'any. A sentir-me orgullosa  i especial per  formar-ne part.

És el millor regal que em van fer.