Debilitat

Hi ha  homes que són tan dèbils que han de demostrar constantment que no ho són.

Fan ironmans, van a escalar muntanyes de gel, fan maratons, van en bici fins a rebentar, criden i mostren autoritat de pa sucat amb oli, sense arguments sense raonar.

Quin cansament que em donen. Aquesta mena d’homes es poden allunyar de mi tan com puguin. Els  homes valents i segurs no han de demostrar res. Tota la seva fortalesa és dins el seu cor. 

Un somni

Desde fa tres dies tinc mal de cap. Poden ser les hormones, pot ser Covid. No ho sé.  

Aquesta nit he sominat. Era en un lloc  amb més gent, una mena d’hotel o complex turístic amb restaurant passadissos emmoquetats i espais exteriors. Hi havia una mena d’atració de fira que consistia en uns tubs on la gent s’hi agafava, fent una mecánica similar elles cadiretes aquelles penjades de cadenes que giren i volen, pero sense seient , pujaven i baixaven i anaven a una velocitat de vertigen. En un moment pujada allà dalt m’he espantat i la persona del costat m’ha dit, només has de posar el peu   a terra i es para tot. Depenia de mi. No sé quin és el significat d’aquest somni. Després d’aterrar de l’atracció sobre la sorra de platja he anat  a parra  a un altre lloc, allá hi havia un grup de catalanes que parlaven  s i una dona excessivament morera que parlava castellà. Li pregunto si no sap el català i em diu i tant que és d’Andorra i que parla molt el català i llavors es posa a parlar en català. Després m’he despertat amb tot fresc a la memòria.

Deures i drets

L’escola catalana concertada fa massa temps que va a remolc de les tradicions del passat. Per començar la majoria d’escoles concertades són col.legis vells que han “evolucionat” de les escoles religioses de fa 50 anys. Molts d’ells en el passat pertanyien a congregacions regides per monges,  capellans, frares… centres on l’educació era una activitat més de les altres que s’hi duien a terme: caritat, pregària, cura de malalts... La majoria han conservat els mateixos espais, edificis on s’han fet les reformes mínimes essencials sense fer-ne cap gran transformació per a adaptar-se al segle XXI. Són centres tancats,  protegits del carrer, dins la ciutat normalment envoltats d’asfalt amb accés restringit i controlat. Els “patis” són espais similiars als patis de les presons envoltats de murs alts on desde fora no es veu que hi passa a dins i desde dins no es sap tampoc què passa a fora.

Els menors són tractacs com una propietat de qui els diposita al centre, no com a individus lliures i complets, si no en transició i s’els ha de protegir, s’els ha de conservar i aïllar del potencial “mal” del carrer. Del món en definitiva.

El llast és molt gran, s’arrossega desde fa generacions, i amb la incapaciatat pel canvi només es gosen maquillar coses supèrflues com pàgines webs,  mètodes d’ensenyament, declaracions  de projectes educatius, molta paperassa escrita que quan s’analitza de quina forma es du a la práctica el canvi comparat amb la tradició del passat és minim. És a dir no hi ha canvis, es seguexen castigant els origens, s’agreugen les diferències socials, els desfavorits són més desfavorits i els menors vulnerables que caldria protegir encara més queden al marge d’activitats com extraescolars, menjadors, colònies, sortides, us de tecnologies… i de que siguin vistos per uns adults com a persones vàlides i amb un futur a les seves mans.

A sobre de tot això la insistència del colectiu docent, les direccions dels centres i d’una gran part de families i tutors (ancorats suposem en el que ells van viure de petits) fan que els deures a casa no desapareixin de les activitats “educatives”, al contrari sembla que com més “bona” és una escola més innuden els alumnes amb feines per fer a casa.

Escola concertada feu-vos ho mirar, seriosament. No aneu bé. Construiu noves escoles fora de les ciutats, amb espais oberts, comunicats i lluminosos, deixeu estar la tonteria dels deures. A  aprendre  s’hi va a l’escola. Feu que els educadors escoltin els alumnes. Obriu la porta a l’educació del futur de forma integral per a les persones a qui acolliu. Els alumnes són meravellosos i ells us faran creixer si els escolteu. Doneu-los una oportunitat, de debó.

PS. Una de les fotos no és d'una escola sino d'una presó. Endevineu quina.

Siesta, siesta

El centre de Comarques a les 14:30 és un cementiri de botigues. Tot tancat, tot barrat, sense vida.

M’agradaria saber quan és que els comerciants creuen que la gent que treballem 8 hores al día podem anar a comprar. Suposo que donen per fet que és el dissabte o quan sortim de la feina a última hora de la tarda, frescos com roses, oi?  Sense  cap mena d’estrés per anar  a buscar els fills,  rumiar què fem de sopar etc. Jo que tinc la costum de fer un volt pel centre  de Comarques al migdia, de vegades a les 15h durant la meva pausa per dinar, em moro d’avorriment de veure que  gairebé tots els establiments comercials baixen la persiana durant 4 hores en ple día ( de 13 a 17h!!). Ho trobo d’una absurditat i una manca de visió comercial que per a  mi no té cap sentit. Calculant bé la majoria de comerços que fan aquest horari tan límitat i ridícul tan sols ofereixen 6 hores al dia  perque els seus clients hi puguin anar a comprar. De 10 a 13h i de 17 a 20h. 

O ens adaptem a aquestes reduïdes franges o ens hem de  buscar la vida fora del comerç “tradicional”. Llavors es queixen de que la venda on line els fa mal…

Han pensat en fer entrades de personal esglaonades i tancar només una hora al migdia…? Han pensat en fer torns rotatius? Han pensat en obrir al migdia  per exemple un dia a la setmana...? Perque  estem tan allunyats des països europeus on els horaris comercials i de feina són a la part central del día? 

Altius ens indignem  quan a fora en diuen: “-  Spain, siesta siesta!!” Doncs  mira a Comarques també “siesta, siesta!” I llarga.

A partir d'avui

Fa un moment teniem quinze anys. Ho saps i ho sé.

Tanquem els ulls i ens passa pel cap tota una vida. A  una velocitat ultrasònica,  flash, flash et venen imatges de dies i d’instants que van volar fa temps.

Ara ens tenim al davant l’un  a l’altre en una cita madura  i “oficial”. En tens  46 i jo 45 i no hem quedat per sopar com els de trenta anys; per dinar, com els iaios. Estem ben nerviosos i quina tonteria  oi? amb tot el que ja hem arribat a passar en les nostres vides! I ara ens posem nerviosos perque és un home ben plantat o una dona interessant. Tenim els nervis a flor de pell i estem al cas de cada paraula que ens diu, de cada gest o de cada comentari. Va de farol? O de què va? O no va de res... estem ben desorientats. Però ens agrada. Ens agrada que ens facin atenció. Ser una mica especials. Despertar la curiositat i les ganes de l’altre. El nostre món es podria capgirar en un moment. Qui sap? Potser tot pot començar amb un whattsap i amb un simple dinar. El futur ho sap però tu encara no.

Jardí

Finalment tinc un jardi. Un jardí i un hort. Una cosa que havia volgut tota la vida  i ara fa cosa d’un any que la puc gaudir. M’agrada molt poder sortir a fora i veure com creixen les flors, com verdeja la gespa, com les moreres ja tenen totes le fulles i adonar-me que fa quatre setmanes ni es podien intuir. A l’hort poca cosa hi hem plantat. Les maduixes que van començar l’any passat, aquest any s’han fet mates ufanes i fan molt fruit. Cada dia n’hi ha més de vermelles i ja n’hem menjat i tot. Dos mesos de primavera amb moltíssima pluja donen uns resultats espectaculars. Una altra cosa per la que tota la vida havia sospirat és la de tenir un animal de companyía: un gos. Un gos gran i pelut. I em moro de ganes de tenir-lo però alhora veig que em será una càrrega que caurà sobre les meves espatlles com la majoria de coses: la casa, la compra,  la roba, el fill, la cuina…

I per això hi faig una mica de resistència. Penso que també podría ser una cosa molt bona pels nens de casa, el meu fill i la filla d’en R. Segur que sí, però l'obligació de cuidar-lo, ser-hi tres cops al dia, no oblidar-nos de res... em crea moltes reserves i em fa pensar que enlloc de ser una satisfacció es podria convertir en una càrrega, un maldecap més.

Desamparats

El documental que va emetre dimarts passat  tv3 els desamparats, el dolor, revela una realitat ignorada per la inmensa majoria de ciutadans. Els menors que están custodiats  per l’administració, que han estat arrebassats dels seus pares sense una justificació prou evident.

Les través administratives i burocràtiques  s’imposen a l’impotència dels pares que veuen com els seu fills els són arrencats dels seus braços i de la seva llar en un obrir i tancar d’ulls. En un moment, un dia concret s’els enduen i ja no els tornen a veure. I si els veuen ja no és de la mateixa forma com els tenien abans amb ells.

El més indignant és que qualsevol persona, un veí, un familiar, un policía, un mestre o qualsevol persona que conegui els nostres fills pot posar una denuncia o un avís a l’administració demanant que un fill sigui retirat dels seus pares adduint qualsevol motiu. Hi havia el cas d’una mare a qui se li va prendre el fill pel sol fet que els avis materns creien que la mare no estava psicológicament capacitada. Els avis un matrimoni extremadament tradicional creien pel fet de seguir una dieta vegana i una vida una mica alternativa la seva filla no era poru bona mare.

La mare totalment resignada esperava el dia que el fill que tot just tenia 10 anys en complís 18 i recuperar-lo. I és que el sistema fa que quan s'engega la roda administrativa no hi hagi res que pugui aturar-la. I la desgràcia t'engoleix en un malson.
Em queda per veure la segona part del documental que es diu L'abús i que tracta de les entitats que  fan el seu negoci d'aquestes situacions tan dramàtiques.