Un reportatge colpidor

Divendres al vespre tirada al sofà de casa meva i fent zaping durant les eternes pauses de publicitat vaig enganxar el programa del 33: Thalassa. El que em va ensenyar el reportatge que feien em va afectar molt, tant que m'en vaig anar a dormir amb aquella angoixa d'haver après que fets terribles estan passant i que jo no hi puc fer res desde el meu racó de la vella i còmoda Europa, però que potser sí que hi podria fer alguna cosa, que voldria fer-hi alguna cosa! Donant voltes io voltes i patint per persones que no conec però que sé que existeixen. El meu sentiment de culpa era terrorífic, aclaparador, torturador, si jo hi anés m'en podria endur un o dos i treure aquells nens de la inhumana situació en que es troben. Nens esclaus, venuts per les seves families als 4 o 5 anys per 30 dolars. 30 miserables dolars! Qui els compra els fa servir per treballar pescant al llac Volta (Ghana, Africa) jornades de 12 hores sense gairebe menjar. No tenen ni roba, els colpegen, els tracten com un animal sense cap valor. No van a l'escola, només treballen; si es posen malalts, no els cuiden ni els donen medecines. Ploraven davant la cámara perque l'amo els pegava si feien la feina malament. Els nens s'han de cabussar a l'aigua per desembolicar les xarxes que queden enganxades amb les arrels del llac estendre les xarxes desde dalt la barca i recollir-les, i així hores i hores, dies i dies, setmanes i setmanes, mesos i mesos i anys... un autèntic infern.

 

Els nens quasi ni s'en recorden dels seus pares quan han passat uns mesos, l'únic que coneixen és l'esclavitud. El reporter els preguntava què els agradaria fer si poguessin triar i tots deien que volien anar a l'escola.

Aqui hi ha la ressenya del reportatge.

 

 

Cadena de blogs enllaçats - Via Catalana de blogs

Dimecres passat  va ser un gran dia pel futur de la meva terra.  Ja fa uns anys que el sentiment  d'identitat única i exclusiva  s'ha extès a la gran majoria dels qui vivim a Catalunya. Som molts, moltíssims, per no dir la gran majoria, qui no ens idenfiquem amb Espanya. Ens sentim i volem ser només catalans i europeus, i volem volar per saber la realitat del què pensem si volem seguir amb Espanya o volem fer la nostra via amb institucions pròpies que ens representin ,ens defensin i que actuin amb llibertat sobirana per millorar el nostre país.

Amb aquesta entrada em vull unir a la cadena de blogs per la independència . Tot i que vaig escriure el post el dia 10 de setembre no l'he pogut publicar fins avui. Ha estat una setmana d'esdeveniments intensos, de manifestacions públiques de tota mena, d'aqui i de Madrid i internacionals,  als carrers, a les ciutats i als mitjans de comunicació. Mica en mica anem fent via i més d'hora o més tard tornarem a ser un estat independent d'Europa, el que ja vam ser fa molts anys i el que hauriem d'haver sigut sempre.

 

Intrusisme laboral

En relació a l'últim post que vaig escriure, he llegit darrerament que a Barcelona ha crescut en desmesura l'oferta de guies turístics. Es veu que algunes agències ofereixen rutes guiades per la mòdica xifra de "0" euros, i només demanen a canvi la propina. Les empreses oficials del sector, és a dir les que estan donades d'alta i que paguen impostos han posat el crit al cel denunciant que això era intrusisme professional i que no podia ser aquesta competiencia deslleial.

A mi ja em perdonaran vostès però discrepo amb aquest tema de manera rotunda.

L'intrusisme és quan persones sense coneixements o provinents de sectors professionals aliens s'embarquen a fer feines o s'instal.len en mercats impropis dels seus oficis. Per exemple que un escombriaire es posi a fer de "naturòpata" o que un cuiner xinès vulgui donar classes d'anglès sense tenir els coneixements adeqüats.

El cas dels guies turístics és al meu entendre molt clar: els guies són guies autèntics, joves que han acabat els estudis d'història o de turisme i que estan a l'atur. Persones amb coneixements brillants de la ciutat,  i per tant d'intrusos al sector no en tenen res.

El fet de pagar una cuota al col.legi oficial de guies o el gremi que sigui que els avali, no els fa ni més ni menys professionals.

En l'únic que no estic d'acord és que tan si van per lliure com si treballen per una empresa no paguin el que toca a les arques públiqes.

Cool Barcelona

La premsa fa ressó cada dos per tres de l'èxit que té la capital catalana magnetitzant turistes d'arreu del món. Pel ciutadà "vulgaris" de Barcelona i pels altres habitants de Catalunya que hem d'anar i venir sovint a la capital, aquesta munió de turistes, descrita com el qui escampa bitllets pel carrer, ens ha comportat més mals que beneficis a més de presentar un engany que salta a la vista.

El meu dubte apareix al preguntar-me si realment el ciutadà "normal" en treu algun benefici de tot el que comporta  el mercat turístic.

Em refereixo a restaurants, hotels, albergs econòmics, botigues de fashion shopping, botigues de souvenirs de pèssima qualitat, llauners que amaguen les birres sota tapes de clavegueres, massatgistes de platja, venedors del top manta, carteristes especialitzats en guiris ...

A nosaltres, els indígenes que paguem els nostres impostos tot això ens la porta fluixa quan ho venen com a impacte positiu pel pais. És més: I una merda!  ens molesta considerable i significativament.

No sé fins a quin punt els promotors d'aquestes activitats econòmiques inverteixen/contribueixen amb Barcelona. Els locals legals moltes vegades pertanyen a grups estrangers, o a màfies, que s'enduen els beneficis cap a altres països, es contracta mà d'obra barata sovint gent de fora i amb contractes laborals "basura", i els il.legals, que també són molts cops organitzacions criminals, evidentment, no paguen ni cinc a les arques públiques. I ja no diguem res  de la prostitució (que es mereix un altre post), tan visible al carrer.

A una amiga que viu a Suècia i que va venir a Barcelona de visita, li vaig comentar el que passava, per exemple, a les platges urbanes. En principi no s'ho creia. Em deia: "Teresa em sembla que exageres". No li vaig dir de cap manera que evités anar a la platja, senzillament li vaig recomanar que hi havia altres llocs molt més agradables i interessants per visitar a Barcelona i on no es sentirien ella i el seu grup d'estudiants suecs agobiats pel mercat de Calaf que s'hi duia a terme.

No em van fer cas i hi van anar. Quan vaig parlar amb ella després, les seves paraules van ser: "Teresa , quanta raó tenies! Quin agobio de platja!"

Pobra. Es va trobar de morros amb la barcelona turistica. La que s'ha apoderat darrerament de la Barcelona d'abans.

Aquest desatre de ciutat es, una altra vegada, culpa nostra. Històricament ens hem deixat fotre per Castella i els altres regnes penínsulars. Ara s'hi ha afegit el món sencer, els turistes i els capitals que "inverteixen" en turisme. Ve molta gent de fora, sí i què veuen? Què compren? En què es gasten els calés? En els bocates ignominiosos de la Baguetina catalana??

　

Vale ja no, de baixar-nos els pantalons! Vale ya de transformar una Barcelona bruta ( que era abans) en una Barcelona podrida.  No en vull ni una ni altra però abans prefereixo la bruta, com a mínim era més nostra i era menys perillosa.

　

　

　

　

　

El món per un forat. Comprar on-line

Molts de nosaltres anem faltats de temps. Quan arribem a casa de vegades estem tan cansats que tornar a sortir per anara a comprar ens fa molta mandra. Altres arribem tan tard que les botigues ja són tancades.Hi ha qui a part d'això odia anar a les botigues, triar, emprovar-se i decidir. Per aquestes raons i d'altres com la possibilitat de trobar de tot incloent-hi producte d'altres països la compra on-line al nostre país s'ha consolidat i sembla ser que encara creixerà molt més en els propers anys. Catalunta i Espanya, per extensió, és una terra amb una forta tradició de mercats. La gent tradicionalment ha sortit de casa per anar tan a vendre com a comprar. Els negocis es fan ( o es feien) habitualment al carrer. Fires de bestiar, mercats setmanals, paradetes de xurros, els camions de fruita a les carreteres... són vestigis de negocis antics que han arribat als nostres dies.

No estic dient que aquesta forma de comerç estigui a punt de morir, no. Penso que a molta gent ens agrada que hi sigui. Potser només hi comprem de tan en tant però fa que hi hagi vida i moviment a la ciutat i al país. Té relació amb la llum del sol i amb les activitas diurnes. Mentre que les compres per internet són nocturnes i solitaries, desde casa i en la tímida claror d'una lampareta.

Als països nòrdics, internet i les compres on line són la seva finestra al món. En una societat tancada on la gent es relaciona poc amb els seus veïns, la pantalla de l'ordinador és el seu aparador particular on es compra, es xateja i s'hi escola mitja vida. S'hi fan transaccions de tota mena, comercials, socials, de coneixement. Jo mateixa vaig ser estudiant i professora d'una universitat a distància i no poso en dubte la qualitat, la utilitat, ni el valor del seu sistema, comparable a qualsevol universitat presencial. Si, com diuen algunes estadístiques, Europa té tendència a escandinavitzar-se, ( i això es considera  positiu), el que ens espera és una societat d'individus aïllats mirant el món per un forat, cada vegada més petit. Confinats dins del nostre PC o dins del mòbil for ever and ever.

Que internet ens agafi confessats!

De menjar i beure II

Sóc una mica pesada amb el tema (i més que m'haureu d'aguantar!!) però és que m'he fet amb un "alijo" de melmelades de les que m'agraden a mi, àcides i refrescants. A l'Empordà hi ha moltes cooperatives agrícoles amb botiga oberta al públic i és en aquests llocs on trobo tresors com aquest, amb fruites que no empalaguen.

A punt per untar i clavar queixalada, i si tanco els ulls sento com hi canten els àngels.

Estic impacient per provar la de llimona, taronja i pomelo.


 

 

Subjectes

Desde els inicis més tendres de la humanitat ens hem envoltat de milers de coses artificioses amb la intenció de domesticar la natura. Som, els humans, uns cracks en inventar artefactes que controlin o modifiquin allò que la natura ha creat de manera que ens sigui plaent o bé per la seva funcionalitat o bé per a la fruició dels ulls.

Un d'aquest invents malèvols i deliciosos són els sostenidors. Quin aparell mecànic tan extremadament revolucionari i exquisit. Un mecanisme de subjecció, pensat per a mantenir els pits en un lloc entre el sòl i l'aire on no s'hi mantindrien més que una dècada i escaig en estat natural. Es a dir des de l'edat en que apareixen (com bolets), als 13 o 14 anys fins els 24 o 25.

Els pits, si són poc abundants no presenten cap mena de problema, encara que poc, tot i així també s'inflen i es desinflen seguin les pautes hormonals de cada mes que les fan anar amunt i avall com un gripau comú en època de zel. Només cal vigilar que en una pèrdua de pes marcada no és converteixin en pelleringues aplastades amb un pitorro de pneumàtic enfocant cap a terra.

Les grans pitreres oscilen igualment entre l'inflor voluptuosa i la sobredimensió que assoleixen en els dies "fèrtils", però això ho nota principament més la mestressa d'aquests càntirs que no pas el públic espectador, ja de per si knoquejat per l' habitual aparador.

Amb el pas del temps mantenir aquests prestatges al seu lloc original (que no natural) és una tasca difícil i plena d'entrebancs. El magnetisme terrestre, la distensió de l'escassa musculatura i l'augment de pes amb maternitats i altres fenòmens paranormals causen estralls en aquesta formosa part de l'anatomia.

 

Arriba llavors el moment en que una es pregunta si convé o no mantenir aquesta lluita aferrissada contra la natura o val més fer les paus i acceptar que elles no tornaran mai més a ser allà on un dia foren, el seu lloc natural és ara a uns tres dits per sobre de la cintura i voler-les enfilar a tres dits sota la (inexistent) nou del coll és un objectiu impossible.

Amb la finalitat de la il.lusió ens comprem doncs aquestes peces màgiques i meravelloses, els aguants, que mentre els duem posats ens tornem a sentir deeses d'una religió ancestral conectades al sexe tàntric i als cabarets berlinescos més extravagants.

 

 

Sou, valuosíssims sostens,  el mecanisme més preuat que guardo dins els meus calaixos.

 



Afegeix la llegenda