Entre l'abans de viure i el després de viure hi ha el nostre
temps. Limitat, insignificant,
petit, gairebé invisible. Però nosaltres som qui podem omplir-lo amb el que
triem.
Ens costa molts anys saber amb què el voldrem omplir.
L'omplim sense saber mentre vivim,
inconscients de que el què tenim és tan fugaç tan perible, tan lleuger i efímer
que hi posem qualsevol cosa. Coses
lletges, coses que ens fan mal, temps enverinat, companyies ingrates,
situacions violentes, tot barrejat amb carícies tendres, il·lusions de futur,
emocions de present, rialles, mirades, pessigolles i complicitats.
És difícil destriar amb el que et vols quedar abans d'haver-ho viscut.
Però quan ho has viscut i ho has gaudit, llavors et queda el record fins que arribi l'infinit de després.
Aquestes línies m'han vingut al cap després de llegir Joan Margarit en aquesta entrevista.
2 comentaris:
al llarg de la vida trobem molts camins per escollir i quasi sempre voldríem poder fer-los tots, però només podem quedar-nos amb un a cada cruïlla que trobem. El que més importa és omplir el cistell de bons moments.
Ah, però la vida no es com els videojocs, no pots posar a tornar una moneda a la màquina i tornar a fer una partideta? Oh!
Publica un comentari a l'entrada