A Espanya hi ha un home molt estrany que és ministre. Gosaria dir que l’han fet ressucitar d’una
altra época, aquest senyor. Suposo que el van embalsamar fa uns quatre-cents
o cinc-cents anys i ara l’han, com si
diguessim descongelat o el que sigui.
L’han tret del mausoleu del segle d’or de la literatura española, de
la capella empolsinada de Santa Teresa d’Avila, ( només que ell no té
ni la poesia ni la intel.ligència que
la mística tenia), i ara el tenim a les Cortes de Madrid fent de mòmia momificada. Algú li podria
treure les benes dels ulls? Potser s’adonaria que el món (fins i tos Espanya), ha canviat una mica en els últims quatre-cents anys. És un home que viu la religió administrativa, la
de les èlits eclesiàstiques i les jerarquies canòniques, no la fe individual, profunda i íntima. Un home que concedeix medalles a estàtues
de guix. Un home que amenaça amb incendiar i violentar les il.lusions
pacifiques. Un ministre que no administra les paraules, o les administra
per crear odi. Aquest
energúmen sortit del sarcòfag és un dimoni corcat disfressat de polític.
Senyor Fernández, calli una mica que cada vegada que obre la
boca la diu més grossa i més perillosa. És un atac indiscrimitat a la intel.ligència humana amb cada mot enverinat que li surt de la gola.
Això si, posaria la mà al foc que el molt beneit és de missa diaria.
