El marketing i els poders centralistes

Les coses s’ajuden unes a altres. Les entitats es fan suport unes a altres, com les nacions amb les llengues i els estats amb les cultures.

Païssos com Itàlia han sabut exportar productes i internacionalitzar-los, no només perque els productes fossin bons, sino perque en van saber fer difusió i propaganda i que la gent ho acceptés: marketing. I ara mateix  en citar Itàlia estaba pensant en la pizza, en la moda, en la pasta, en l’ art i l’arquitectura clàssica … tot allò bo i boníssim que ens ve al cap quan pensem en Italia…

A França tres quarts del mateix, l’Estat ha recolzat la llengua i la  cultura i l’ha sublimat. De la seva gastronomia, pastisseria, dels seus vins i xampanys, dels seus perfums i paisatges identitaris (Provença, Costa blava…) n’han fet bandera i arreu del món encara gaudeixen d’una reputació excel.lent. Viuen de la fama que els va propiciar una época daurada i la intenten conservar.

Perquè parlo d’això? Doncs perque les èpoques daurades impulsades i recolzades amb instruments d'Estat porten cua i deixen rastre durant anys i panys. Moltes vegades quan es busca l’origen de  costums, frases fetes, d’expressions o tradicions,  les fonts ens  remeten a una expressió que em fa molta ràbia: “OLD french” i tot seguit el que sigui, word, tradition, song, dish…

Alguna vegada ja he opinat en diversos llocs, tant virtuals com reals,  que sovint quan  busques una cita i troves una dada en anglès que diu que aquella expressió o paraula és "old french" quan en realitat es tracta o d'Occità o de català.

En els moments de màxim esplendor del francès i del centralisme metropolità de Paris.  Frederic Mistral,  el poeta provençal, guanyava el premi Nobel de literatura, era  el 1904. Eren els anys en que l’occità, a provincies feia temps que agonitzava i aquest il.lustrat personatge maldava per recuperar una parla que havia estat gloriosa en temps antics, una parla i una literatura d'origen medieval  absolutament exquisida que havia donat obres  cultíssimes cents d'anys enrera. 
Us en poso un exemple que acabo de descobrir:

Són unes linies de Frederic Mistral veureu com català i provençal (Occità) s'assemblen moltíssim.

« OUNTE VAS, COUMTADINO FIERO? 

-VAU AU VENTOUR – CULI DE FLOUR - PER LA LIQUOUR - QUE FAI BLACHERO ». 

El poeta volia dir ”On vas comtadina fiera?  vaig al Ventou (Mont Ventou) a collir flors pel licor que fa el Blachère”

La destil.leria Blachère que citava Mistral  existeix i és activa avui dia a  la zona de Chateauneuf du Pape  i fabrica licors semblants als que es feien  fa més d'un segle. Potser gràcies a que va dedicar els versos al mestre destil.ler podem saber com es deia això en occità i veure que gairebé gairebé era català.

Moltes d’aquestes tradicions  que avui ens semblen tan gal.les, no eren ni de bon lloc originariament “franceses”: eren occitanes. l se les va apropiar, la llengua i la cultura que va absorbir, asimilar i liquidar la llengua occitana: La francesa metropolitana, centralitzant, aglutinant i usurpant-ne el veritable origen.

Amb el català va anar d’un pel que no fou així.  Més ben dit va anar així en gaurebé tot el que l'Estat espanyols va poden. Va poder manipular moles coses de la historia perque tenia l'autoritat d'editar i publicar sota la seva supervisió i censura. Molts encara no ens acabem de creure que la llengua catalana hagi sobreviscut. Però que indubtablement l'objectiu fou aniquil.lar-la. Aquesta ha estat sempre la missió dels estats centralistes, en  podem estar del tot segurs