A l’entrada de molts pobles hi ha una benzinera. Antigament les benzineres no existien. Els sistemes de transport per arribar als pobles eren de tracció animal i els animals necessitaven una altra mena de benzineres.
Hi ha un poble a la comarca
de Comarques que per la seva geografia queda encara avui forca aiïlat. S’hi
arriba per carretera local, una carretera que només va al poble i prou. No és
lloc de pas, és cul de sac, fí de destinació al fons d'una vall tancada. A l’arribada hi ha el que en els
últims trenta o quaranta anys s’hauria d’haver convertit en benzinera però que
per la poca afluència de trànsit i d’habitants no es va dur mai a terme. És Cal
Ferrer. El lloc on es ferraven els
cavalls i s’arreglaven els carros i tartanes. Ens rep aquesta casa com un testimoni del que devien
haver sigut totes les entrades de tots els pobles, com una reminiscència del passat. El lloc on es donaven la benvinguda als forasters.
El propietari és l’últim que
queda de la nissaga. Ha tingut filles i no volen seguir el negoci. Elles duen
el bar però l’ofici de ferrer, enmig de les eines i la farga, morirà amb ell.
3 comentaris:
Fa pena que es perdin aquests antics oficis, amb ells es perderan unes habilitats que podrien fer falta més endavant
Qui vol un ferrer avui en dia que o bé tot es plàstic i el que no ho és ja ho porten d'Àsia?
Moltes eines s'espatllen i si són bones són cares. Millor un Ferrer que les arregli que comprar-ne de noves.
Publica un comentari a l'entrada